Més protestes que propostes

Ja em per­do­na­ran que insis­teixi: sento mol­tes pro­tes­tes i escolto poques pro­pos­tes, de l'opo­sició. Pro­pos­tes, vull dir, de prou interès per fer dub­tar el ciu­tadà: s'estarà equi­vo­cant el govern? No n'està fent un gra massa? Però no, ningú no en té cap, d'alter­na­tiva, sigui a les reta­lla­des o als tiquets dis­su­a­sius.

Mirem això de TV3, per exem­ple. Tot­hom s'ha posat les mans al cap: quina bar­ba­ri­tat! Però cap dels que s'han mani­fes­tat pre­go­na­ment en con­tra no ha dit fins avui què costa la lliga o quant val la fórmula 1, ni ha cone­gut cap anàlisi que a la vista de les noves exigències pres­su­postàries digui què es pot fer i què no. És a la vista de tot això que s'ha d'esta­blir el debat i, si es con­si­dera oportú, bas­tir la pro­testa. Fer-ho al revés, més que el govern es per­ju­dica el país.

Sobre els tiquets dis­su­a­sius ha pas­sat, passa, un fet ben curiós: els que fan més soroll no són pas els que els rebut­gen sinó els que reben­ten d'ale­gria de poder dir: el govern l'ha tor­nada a cagar; que no ho sap que això és com­petència de l'Estat? Sí, si no té potes­tat per fer-ho, el con­se­ller o qui sigui, el pare de la idea, haurà de reconèixer la seva manca de rigor. Però, si con­ve­nim que pot ser útil, el maleït tiquet, més que delec­tar-se amb l'error o l'enso­pe­gada del govern, el que cal és con­tri­buir a bus­car la forma d'implan­tar-lo. No hi pot haver res impos­si­ble, després de la reforma exprés de la Cons­ti­tució.