Opinió

Autoritarisme i democràcia

La qüestió és si les institucions formalment democràtiques però vigilades i tutelades per governants autoritaris tenen la capacitat d'evolucionar a democràcies lliberals

Bis­marck, can­ce­ller de Prússia i després de l'Ale­ma­nya reu­ni­fi­cada des de 1870, és el pri­mer gover­nant que posa en pràctica l'auto­ri­ta­risme amb dosis de lli­ber­tat però sense arri­bar a la democràcia. Ori­gi­nari de l'aris­tocràcia ter­ra­ti­nent de Prússia, els Junkers, va impul­sar el crei­xe­ment indus­trial d'Ale­ma­nya con­ver­tida en la pri­mera potència con­ti­nen­tal a Europa estruc­tu­rada en una monar­quia que vol esde­ve­nir imperi i un règim par­la­men­tari basat en dues cam­bres, la baixa, ele­gida per sufragi uni­ver­sal dels barons.

És Bis­marck capaç d'afa­vo­rir alter­na­ti­va­ment un dels tres grans grups soci­als i polítics de l'Estat en detri­ment dels altres, catòlics, libe­rals i soci­al­demòcra­tes, per acon­se­guir els objec­tius de la seva política i man­te­nir un statu quo que dóna esta­bi­li­tat a l'Estat. Era Bis­marck un gran con­ser­va­dor que volia evi­tar can­vis soci­als pro­funds al Reich. El 1870 impulsa una ofen­siva, Kul­turkampf, con­tra els catòlics, un terç de la població de Prússia, dels quals no es fia per les seves con­ne­xi­ons amb Àustria, que no vol a l'imperi. Acon­se­gueix que s'apro­vin lleis anti­cle­ri­cals que res­trin­gei­xen la lli­ber­tat d'actu­ació del Par­tit de Cen­tre, que agrupa la majo­ria dels catòlics i per tant els afe­bleix política­ment. A par­tir de 1878 impulsa lleis con­tra la força de la classe tre­ba­lla­dora i la soci­al­de­mocràcia per evi­tar el crei­xe­ment del soci­a­lisme, que arriba, mal­grat tot, a ser la pri­mera força política el 1912. Impulsa simultània­ment lleis soci­als com ara l'asse­gu­rança de salut el 1883 i un sis­tema de pen­si­ons per als tre­ba­lla­dors el 1889, perquè sense auto­rit­zar total­ment el soci­a­lisme com a par­tit polític atorga part de les seves rei­vin­di­ca­ci­ons i els roba molta de la seva raó de ser. Aquesta política retarda el crei­xe­ment del soci­a­lisme. Al final del seu règim, 1890, impulsa lleis anti­li­be­rals que limi­ten el comerç uti­lit­zant l'anti­se­mi­tisme amb la raó, falsa, que són els jueus els impul­sors del libe­ra­lisme. Dóna suport així a les idees con­ser­va­do­res dels Junkers, que no volien la lli­ber­tat de mer­cat i sí aran­zels i con­tin­gen­tació per pro­te­gir les seves explo­ta­ci­ons.

L'auto­ri­ta­risme intel·ligent i qua­li­fi­cat de Bis­marck recorre el camí estret de res­trin­gir les lli­ber­tats i uti­lit­zar l'èxit econòmic que acon­se­gueix la millora del nivell de vida de la població per fer pas­sar les lli­ber­tats i la lliure ini­ci­a­tiva en segon terme. És un equi­li­bri fi perquè cal que els grups soci­als i polítics no vegin la pos­si­bi­li­tat d'acon­se­guir més fàcil­ment els seus objec­tius i d'aug­men­tar la seva influència social a través d'un canvi de règim que por­ta­ria a la revolta i a una democràcia real, perquè això cap­gi­ra­ria la raó i l'objec­tiu de la seva política, és a dir, pre­ser­var l'Estat tal com és i fre­nar l'evo­lució social.

És aquesta la política prac­ti­cada pels autòcra­tes actu­als que auto­rit­zen i con­vi­uen amb una certa democràcia tute­lada, com Putin a Rússia, Erdo­gan a Tur­quia o Cha­ves a Veneçuela, però que limita la ver­da­dera lli­ber­tat dels pobles i el joc polític que se'n deriva. El mateix suc­ce­eix a Xina, on les lli­ber­tats estan con­tro­la­des i limi­ta­des pel Par­tit Comu­nista però on la millora del nivell de vida de la població i la mani­pu­lació intel·ligent de la política exte­rior i els interes­sos con­tra­po­sats de dife­rents grups soci­als alte­ren i retar­den el ver­da­der debat polític i l'arri­bada de la democràcia plena.

Bis­marck va impul­sar el desen­vo­lu­pa­ment econòmic d'Ale­ma­nya i va aug­men­tar el nivell de vida de la població, però va retar­dar el desen­vo­lu­pa­ment social de la seva ciu­ta­da­nia i en defi­ni­tiva del país. La his­to­ri­a­dora Mar­ga­ret Ander­son manté que l'evo­lució d'Ale­ma­nya cap a la democràcia hau­ria estat impa­ra­ble si no hagués començat el 1914 la gran guerra que va avor­tar aquesta tra­jectòria i va por­tar el país ine­vi­ta­ble­ment cap al fei­xisme, l'expan­si­o­nisme i el mili­ta­risme.

És aquesta la qüestió, és a dir, si les ins­ti­tu­ci­ons for­mal­ment democràtiques però vigi­la­des i tute­la­des per gover­nants auto­ri­ta­ris tenen la capa­ci­tat d'evo­lu­ci­o­nar a democràcies lli­be­rals. Pro­ba­ble­ment la res­posta rau a si les elits gover­nants dels règims auto­ri­ta­ris són capa­ces d'accep­tar la pèrdua de gran part del seu poder o si abans de fer-ho poden por­tar el país a la con­fron­tació externa o a un cop d'estat intern per evi­tar-ho; és a dir, si l'auto­ri­ta­risme qua­li­fi­cat pot ser una etapa cap a la democràcia o la casa esta­ble i segura dels autòcra­tes. Cer­ta­ment l'experiència de Bis­marck, polític dotat d'una gran intel·ligència i capa­ci­tat, no dóna una res­posta posi­tiva a aquesta pre­gunta, però també és cert que avui la glo­ba­lit­zació, la comu­ni­cació i la major capa­ci­tat i volun­tat de trans­parència de les soci­e­tats moder­nes és un fac­tor que afa­vo­reix l'evo­lució cap a la democràcia.

La res­posta és pos­si­ble­ment diversa. Règims con­so­li­dats com Rússia, la Xina i Veneçuela, on l'autocràcia acom­pa­nya un crei­xe­ment econòmic i on una part de la població o nom­brosa o influ­ent es bene­fi­cia direc­ta­ment del règim, és difícil que evo­lu­ci­o­nin pro­gres­si­va­ment i pacífica­ment cap a la democràcia com ho va fer l'Espa­nya dels setanta, perquè la neces­si­tat de democràcia no és sen­tida ni de manera pro­funda ni gene­ral per la ciu­ta­da­nia d'aquests països. Règims en els quals l'autocràcia abso­luta i repres­siva ha estat des­plaçada com a règim polític per la revo­lució és més fàcil que evo­lu­ci­o­nin cap a la democràcia plena, perquè el trànsit a una nova autocràcia és impro­ba­ble quan aquesta ha estat desa­cre­di­tada rotun­da­ment per l'experiència i la història, com és el cas d'Egipte, Tunísia o Líbia. La religió i el fona­men­ta­lisme pot ser el fet que ho impe­deixi perquè influ­eix i con­di­ci­ona la consciència de les per­so­nes més enllà de la raci­o­na­li­tat, i és per això que l'evo­lució de Tur­quia serà cab­dal i podrà deter­mi­nar per mime­tisme el trànsit a la democràcia dels estats àrabs que s'han rebel·lat con­tra la dic­ta­dura, perquè cer­ta­ment l'evo­lució dels governs que sur­tin de les pro­pe­res elec­ci­ons pot ser cap a la democràcia o a l'auto­ri­ta­risme qua­li­fi­cat. La història per desgràcia té tendència a repe­tir-se...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.