Un robatori pervers

Un dels pro­to­cols dia­ris que em pro­du­ei­xen plaer (a la vida s'han de bus­car peti­tes espur­nes de feli­ci­tat perquè mai se sap si n'hi haurà de les grans) és tro­bar l'estona necessària per lle­gir dife­rents dia­ris. En aquest marc de dife­rents tendències ideològiques o línies periodísti­ques hi ha hagut una­ni­mi­tat en el trac­ta­ment del roba­tori de cri­a­tu­res aca­ba­des de néixer per ven­dre-les o donar-les en adopció frau­du­lenta els anys sei­xanta i setanta.

Se'm fa pro­fun­da­ment dolorós pen­sar el sen­ti­ment que els pares i mares, als quals es va dir que la seva cri­a­tura era morta sense ser-ho i els van pri­var a tots de la relació mútua que cons­tru­eix el vin­cle fami­liar, puguin sen­tir. Se'm fa difícil valo­rar l'enver­ga­dura del cost del roba­tori emo­ci­o­nal i vital que un fet tan mons­truós com aquest ha cos­tat als pro­ta­go­nis­tes. Els han robat l'essència de la vida en tant que aquesta és la consciència de la relació i els moments vis­cuts amb els que esti­mem.

No sabria pon­de­rar el dolor del fill que des­co­breix que els que creia els seus pares no ho són. És molt pos­si­ble que aque­lla cri­a­tura robada hagi estat feliç i que el ran­cor de l'engany l'hagi de par­cel·lar per l'agraïment i l'amor que sent per aquells que, enga­nyats o no, li han fet de pares. Però puc arri­bar a ima­gi­nar-me el dolor i la pers­pec­tiva del ver­ti­gen de l'angoixa dels que, essent pares, els van dir que no ho eren i han estat molts anys esta­fats, havent-se per­dut tota pos­si­bi­li­tat de viure el que, per dret natu­ral, els per­ta­nyia. La ràbia, la impotència, la inse­gu­re­tat i la bui­dor emo­ci­o­nal de ser cons­ci­ent del que t'has per­dut ha de ser insu­pe­ra­ble per a aquells que, havent estat pares, no han pogut exer­cir-ne. La per­ver­si­tat davant d'aquell roba­tori, d'aque­lla mort fictícia però emo­ci­o­nal­ment real com­porta, com diu el poeta Joan Mar­ga­rit, que “El temps ha anat dei­xant argila seca damunt la cica­triu. I, fins i tot quan s'estima algú, arriba l'oblit.” La ignomínia del fet és que quan l'oblit et cura el dolor des­co­brei­xes amb impotència i inde­fensió que aquest ha estat sus­ten­tat en una men­tida per­versa.

Si m'hagues­sin enga­nyat quan van néixer els meus fills dient-me que havien mort, i 20 o 40 anys després des­cobrís la men­tida, el pre­ci­pici de l'absència i l'odi pel que m'hau­rien robat no tro­ba­ria con­sol. La recu­pe­ració del temps per­dut mai és veri­tat. El que som i el que hem estat només té i tindrà sen­tit pel que hàgim pogut i podrem com­par­tir amb els altres.