Un robatori pervers
Un dels protocols diaris que em produeixen plaer (a la vida s'han de buscar petites espurnes de felicitat perquè mai se sap si n'hi haurà de les grans) és trobar l'estona necessària per llegir diferents diaris. En aquest marc de diferents tendències ideològiques o línies periodístiques hi ha hagut unanimitat en el tractament del robatori de criatures acabades de néixer per vendre-les o donar-les en adopció fraudulenta els anys seixanta i setanta.
Se'm fa profundament dolorós pensar el sentiment que els pares i mares, als quals es va dir que la seva criatura era morta sense ser-ho i els van privar a tots de la relació mútua que construeix el vincle familiar, puguin sentir. Se'm fa difícil valorar l'envergadura del cost del robatori emocional i vital que un fet tan monstruós com aquest ha costat als protagonistes. Els han robat l'essència de la vida en tant que aquesta és la consciència de la relació i els moments viscuts amb els que estimem.
No sabria ponderar el dolor del fill que descobreix que els que creia els seus pares no ho són. És molt possible que aquella criatura robada hagi estat feliç i que el rancor de l'engany l'hagi de parcel·lar per l'agraïment i l'amor que sent per aquells que, enganyats o no, li han fet de pares. Però puc arribar a imaginar-me el dolor i la perspectiva del vertigen de l'angoixa dels que, essent pares, els van dir que no ho eren i han estat molts anys estafats, havent-se perdut tota possibilitat de viure el que, per dret natural, els pertanyia. La ràbia, la impotència, la inseguretat i la buidor emocional de ser conscient del que t'has perdut ha de ser insuperable per a aquells que, havent estat pares, no han pogut exercir-ne. La perversitat davant d'aquell robatori, d'aquella mort fictícia però emocionalment real comporta, com diu el poeta Joan Margarit, que “El temps ha anat deixant argila seca damunt la cicatriu. I, fins i tot quan s'estima algú, arriba l'oblit.” La ignomínia del fet és que quan l'oblit et cura el dolor descobreixes amb impotència i indefensió que aquest ha estat sustentat en una mentida perversa.
Si m'haguessin enganyat quan van néixer els meus fills dient-me que havien mort, i 20 o 40 anys després descobrís la mentida, el precipici de l'absència i l'odi pel que m'haurien robat no trobaria consol. La recuperació del temps perdut mai és veritat. El que som i el que hem estat només té i tindrà sentit pel que hàgim pogut i podrem compartir amb els altres.