El pont

El pont de la Puríssima-Cons­ti­tució, com l'ano­mena la gent, em recorda el pont que no manca en cap pes­se­bre. Perquè en cada pes­se­bre hi ha, també, un riu. Lle­vat del pes­se­bre on va néixer Jesús. No hi ha cap riu, però no hi manca el pont. El pont que va de Déu a l'home i de l'home a Déu. Aquest pont és el mis­teri de l'Encar­nació, tal vegada l'únic mis­teri de la vida cris­ti­ana. La resta són enig­mes del tot indes­xi­fra­bles. Un mis­teri és una cosa que no es pot enten­dre, però en què s'hi creu. Que Déu ens estima, és difícil d'enten­dre, però fàcil de creure. Al cap­da­vall és Déu. Més difícil és creure que els homes esti­mem Déu. I n'estem tan con­vençuts. Per­so­nal­ment tinc els meus dub­tes. Esti­mar Déu és esti­mar el proïsme. Sem­bla fàcil i no ho és gens. És esti­mar l'altre tal com és, no en abs­tracte. Esti­mar l'altre en abs­tracte és esti­mar la huma­ni­tat. Pura retòrica. Esti­mar les per­so­nes tal com són és quel­com més que res­pec­tar-les. És com­pren­dre-les. Sense com­prensió no hi pot haver esti­mació.

No és el mateix esti­mar el proïsme que esti­mar els amics. Els amics cadascú se'ls tria. El proïsme, en canvi, ens el tro­bem. I sovint ens agafa a con­tra­peu. Aristòtil deia que “el que és amic de tot­hom no és pròpia­ment un amic”. I diria que té raó: tota amis­tat és par­ti­cu­lar. L'amor al proïsme, en canvi, no és exac­ta­ment par­ti­cu­lar sinó con­cret i alhora uni­ver­sal. Vagis on vagis, sem­pre tro­baràs el proïsme. I vagis on vagis, sem­pre serà con­cret. Aquesta esti­mació con­creta i alhora uni­ver­sal és el que Sant Pau ano­mena cari­tat. No té fron­te­res. I és la suprema llei. De totes les vir­tuts, és la més sublim. És la que més s'assem­bla a l'amor de Déu. Déu ens estima a tots i a cadascú de nosal­tres. Amor uni­ver­sal i alhora con­cret. Indi­vi­dual. Cer­ta­ment, no es pot dema­nar més. La cari­tat, doncs, és el pont que va de Déu a l'home i de l'home a Déu. Aquest pont és Jesús, el fill de Déu, nas­cut de dona. Així és com l'ano­mena Sant Pau en la pri­mera referència que tro­bem: la carta als gàlates.

Les car­tes de Sant Pau són ante­ri­ors als evan­ge­lis. Això és impor­tant. Tri­garíem molt a saber qui era aquesta dona que infantà el Fill de Déu. Tots hem nas­cut de dona, però només Maria infantà Jesús. El nom el conei­xem per l'evan­geli de Lluc. Maria és la tra­ducció de Myriam, un mot ara­meu, que no sabem què vol dir. Sí que sabem, en canvi, què vol dir Jesús, el nom que Maria posà al seu fill. Vol dir “Déu salva” (de l'hebreu Jos­hua). Som a l'inici de l'era cris­ti­ana. I cada paraula té una importància cab­dal. Aquest nom, d'acord amb l'evan­geli de Lluc, li fou dic­tat per l'àngel que s'apa­regué a Maria. Però compte! En el con­text de la lite­ra­tura bíblica, hi abun­den els àngels. Són mis­sat­gers de Déu. Però la Bíblia sen­cera està ins­pi­rada per Déu, sense la inter­venció de cap àngel. L'Alcorà, en canvi, fou dic­tat a Mahoma per Déu, per mitjà de l'arcàngel Gabriel. Déu és una font cons­tant d'ins­pi­ració. La reve­lació directa no se sol pro­duir. El pas­satge de Lluc té la fina­li­tat de cobrir el buit que exis­tia en la vida de Jesús. Els evan­ge­lis recu­llen la pre­di­cació dels apòstols. La missió dels apòstols era pro­cla­mar la “bona nova” de l'amor de Déu, que havien cone­gut de lla­vis de Jesús.

De Jesús en conei­xem la vida i mira­cles. De Maria, només els mira­cles. Tots poste­ri­ors a la seva mort. De la seva vida en sabem molt poca cosa. Però, conei­xent Jesús, no resulta aven­tu­rat intuir com devia ser la seva mare. Hi ha una pre­gunta que apa­reix en el mis­sal dels mon­jos de Mont­ser­rat que és molt sug­ge­ri­dora: “On ha après, Jesús, a reconèixer feliços els pobres, els humils, els com­pas­sius, els nets de cor?” Exacte: on ho ha après? I encara millor: de qui ho ha après? És una pre­gunta que cadascú es pot con­tes­tar.

Per­so­nal­ment, no tinc cap dubte que l'edu­cació de Jesús va començar pels seus pares: Josep i Maria. I es devia com­ple­tar amb el conei­xe­ment de les Escrip­tu­res, del Tal­mud, de la savi­esa rabínica i de la savi­esa dels pro­fe­tes. És la pri­mera cosa que tot­hom va detec­tar en la seva pre­di­cació. Par­lava amb una auto­ri­tat des­co­ne­guda. En nom propi: “Jo us dic”. I és que Jesús havia pas­sat la revàlida al desert. Allà va apren­dre a vèncer la temp­tació. La temp­tació és el poder, que sem­pre sol ser en bene­fici propi. Jesús és l'home que viu pels altres. L'altre és sem­pre un estrany. Jesús posa en marxa l'amor al proïsme, a par­tir d'una idea molt intel·ligent: estima el proïsme com a tu mateix. La pro­fun­di­tat d'aquesta idea l'explica molt bé la Simone Weil. Diu: “Esti­mar l'altre –l'estrany– com a tu mateix implica, com a con­tra­par­tida, esti­mar-se a si mateix com un estrany.” No és més estrany l'altre per a tu que tu per a l'altre. Diria que en això es basa la Unió Euro­pea: una unió d'estranys que es reco­nei­xen recípro­ca­ment, i l'estra­nyesa s'acaba. La idea no pot ser més cris­ti­ana. I val la pena apro­fun­dir-la. Perquè, en defi­ni­tiva, el mis­teri de l'encar­nació es repe­teix en cada per­sona: tot nen que ve al món és un Déu que s'ha de fer home.