Estafa

És un fet que denun­ciem des de fa temps, però que ara, a finals d'any, apa­reix en tota la seva meri­di­ana clare­dat. Espa­nya fa tram­pes. Aquest va ser un titu­lar nos­tre de por­tada, i per això no el vam tor­nar a posar dime­cres pas­sat. Espa­nya qua­dra els seus números car­re­gant el dèficit sobre les auto­no­mies en gene­ral i sobre Cata­lu­nya en par­ti­cu­lar. Espa­nya es va com­pro­me­tre solem­ne­ment, com ha fet altres vega­des, a pagar uns diners a Cata­lu­nya. Ara arriba el moment de cobrar i ens diu que no, que ara està en fun­ci­ons i no pot ser; que ho recla­mem al nou inquilí de La Mon­cloa. Tant els és si per culpa d'aquesta moro­si­tat Cata­lu­nya queda, perdó, amb el cul a l'aire.

En rea­li­tat no puc escriure que tot això m'estra­nya. És el digne final d'una etapa que va començar amb un futur pre­si­dent espa­nyol pro­me­tent que dona­ria suport a l'Esta­tut que aprovés el Par­la­ment. Després ja van veure què va pas­sar. Amb el Par­tit Popu­lar fent la feina bruta (que, no s'enga­nyin, l'hau­ria feta el PSOE si hagués que­dat a l'opo­sició) i amb un nul interès per com­plir el que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal deixés en peu, com ara queda demos­trat. Perquè aquests diners que Espa­nya deu a Cata­lu­nya estan empa­rats per una clàusula accep­tada de l'Esta­tut.

Tot aquest afer lamen­ta­ble no sé com s'ha de qua­li­fi­car. Sem­bla que hi ha alguns dipu­tats, tan atents sem­pre que Cata­lu­nya sigui Espa­nya, que ara no han badat boca. Sem­bla també que de tot ple­gat no en podem dir –no en seu par­la­mentària– que Espa­nya ens roba. Bé, però i que ens estafa?