Gendríssim

Temps era temps –algú se'n recorda?– hi havia hagut a l'actual Reino, lla­vors amb ínfu­les d'Impe­rio, el cunyadíssim. Pel fet d'estar casat, el tal per­so­natge, ni més ni menys que amb la ger­mana de la dona del Gene­ralísimo. Cosa que li per­me­tia, entre mol­tes altres, ser la veu més decla­ra­da­ment filo­nazi del govern. I un dels pro­mo­tors, en con­seqüència, de l'ano­me­nada División Azul, que, de bra­cet amb la Wehr­macht, de tants mals havia d'alli­be­rar l'Occi­dent.

Han pas­sat els anys. Tot ha can­viat, en prin­cipi. Per tal que puguin repro­duir-se, ade­qua­des als dies d'avui, sem­blants estruc­tu­res de poder fami­liar (aquí, cer­ta­ment, és Lévi-Strauss qui li gua­nya la par­tida a Marx).

I vet aquí, doncs, com, a manca de fill, el Cau­di­llo es per­pe­tua, a cop de dit (ja que no d'un altre mem­bre), en el dar­rer plançó avui en exer­cici de la majestàtica nis­saga dels Bor­bons. Ad majo­rem Dei glo­riam, cal supo­sar també.

Però això: com que res ja no és el que era (mais òu sont les pri­vilèges d'antan?), cal fer per reno­var l'empos­tis­sat rebut en herència ances­tral. No fos cas que algú els fes públic i biliós retret d'encas­te­llar-se en valors démodés.

És lla­vors que la sang blava deci­deix de rebai­xar-se (i de bar­re­jar-se!) fins al mateix nivell que la sang roja. Amb els resul­tats de què aquests dies tota la premsa va plena. Li bas­tava, al noi, sem­bla, adduir nom i paren­tiu perquè li plo­gues­sin ofer­tes de tria i remena en cis­te­lles prou més lucra­ti­ves que en una sim­ple­ment de cire­res. Fins que la cosa comença a rajar tèrbola i peta. Amb tot un sogre fent cara com la d'aquell gitano que, enxam­pat per la llei amb un garrí a les mans després d'haver-lo xoriçat, cri­dava allò tan castís de: “¡Uy, bicho, quita, quita!”.

En fi... que el sai­net, de con­seqüències ara per ara impre­vi­si­bles, està asse­gu­rat. Per a major gaudi i solaç, si més no, d'irre­mis­si­bles ple­beus.