El dol per Europa

Algu­nes i alguns bri­llants mar­tells periodístics del pro­gres­sisme pas­sat de moda s'han dedi­cat dar­re­ra­ment a publi­car càntics fune­ra­ris per una Europa que, segons deien, estava a punt de des­a­parèixer. Els obi­tu­a­ris eren pot­ser una mica apres­sats, perquè, de moment, Europa s'ha sal­vat. Pels pèls, però s'ha sal­vat.

Les redac­to­res i redac­tors de la necrològica han des­ple­gat un ample ven­tall de metàfores i mals augu­ris, des de la trista sort de la don­ze­lla rap­tada per Zeus o el declivi glo­bal d'una Europa abans domi­na­dora fins a la supo­sada enyo­rança de mone­des anti­gues dels euro­peus farts del fràgil euro. Si havíem de creure els por­ta­dors del dol euro­peu, els ale­manys s'enyo­ren dels marcs, els fran­ce­sos dels francs i els grecs dels drac­mes. Tot, ens deien, excepte l'euro, des­ti­nat a tron­to­llar i res­tar com a trist record d'un somni fallit.

El pro­blema és que la mort anun­ci­ada d'Europa pot­ser aca­barà per com­plir-se. La fèrria dis­ci­plina fis­cal i pres­su­postària pac­tada a Brus­sel·les encara pot esti­mu­lar la recessió. Les xifres del res­cat ban­cari encara es poden reve­lar insu­fi­ci­ents. El direc­tori fran­co­a­le­many que l'acord con­sa­gra encara pot fer figa. La mar­gi­nació del Regne Unit i de la City lon­di­nenca encara pot aca­bar amb una victòria britànica davant del con­ti­nent.

El que sem­bla clar és que els qui paga­ran els plats tren­cats de la crisi no seran els qui la van pro­vo­car, sinó els humils ciu­ta­dans euro­peus. I ara ni tan sols faran falta coar­ta­des polítiques o ideològiques. Tots els sacri­fi­cis seran impo­sats per Europa i per sal­var Europa. Pot­ser aca­ba­rem per recor­dar una frase ter­ri­ble que es va fer famosa a la llu­nyana guerra del Viet­nam: “Vam haver de des­truir Europa (i els euro­peus) per poder sal­var-la.” Si aquest moment arriba, les auto­res i autors de les necrològiques es veu­ran rei­vin­di­cats.