La sortida catalana de la crisi

Estem a punt d'aco­mi­a­dar un any difícil. Tan­ca­rem el 2011 amb més del 20% de la població de Cata­lu­nya per sota del llin­dar de la pobresa, amb un crei­xe­ment sig­ni­fi­ca­tiu del que es con­si­dera pobresa extrema, amb gai­rebé el 20% d'atu­rats i més del doble en taxa d'atur juve­nil, i amb prop de 400.000 per­so­nes que es poden que­dar sense cap pres­tació l'any que ve. Per tant, les pers­pec­ti­ves imme­di­a­tes pel que fa a l'evo­lució de la situ­ació per als sec­tors més vul­ne­ra­bles de la soci­e­tat, no són posi­ti­ves. Afor­tu­na­da­ment dis­po­sem d'una estruc­tura social que ha permès que molts d'aquests indi­vi­dus dis­po­sin del suport del seu entorn, sovint direc­ta­ment de les seves famílies. Les enti­tats del ter­cer sec­tor també estan resul­tant fona­men­tals per abor­dar situ­a­ci­ons límit. Càritas, per exem­ple, ha incre­men­tat d'un 5% en tan sols dos anys el nom­bre de per­so­nes ate­ses i això ha estat pos­si­ble també per l'aug­ment de les dona­ci­ons. La rea­li­tat de la crisi ha des­bor­dat les dis­cus­si­ons sobre la seva pro­fun­di­tat i la seva durada.

En un procés de degra­dació pro­gres­siva de la situ­ació podríem dir que, en ter­mes gene­rals, els últims anys el sec­tor públic ha esmorteït, en part, els efec­tes de la crisi. Però això ha fet un tomb aquest any i ja ens han adver­tit que, amb vista a l'any vinent, les admi­nis­tra­ci­ons es veu­ran obli­ga­des a fer un doble ajus­ta­ment que afec­tarà tant les inver­si­ons com les plan­ti­lles i els sous dels tre­ba­lla­dors públics. Però no tot són males notícies. Els sec­tors pro­duc­tius, sobre­tot els sec­tors indus­tri­als, cre­uen que poden haver tocat fons. Les dades con­fir­men el bon com­por­ta­ment del comerç amb l'estran­ger, i sobre­tot de les expor­ta­ci­ons. Paral·lela­ment s'han reac­ti­vat les ini­ci­a­ti­ves dels empre­ne­dors, i Bar­ce­lona s'ha tor­nat a situar per sobre de la mit­jana euro­pea pel que fa a la posada en marxa de nous pro­jec­tes empre­sa­ri­als i de negoci. Aquests són indi­ca­dors posi­tius tant pel que sig­ni­fi­quen en ter­mes econòmics com pel que com­por­ten en ter­mes de recu­pe­ració dels valors que ens han estat pro­pis i amb els quals podem ser veri­ta­ble­ment com­pe­ti­tius: la inno­vació, el tre­ball i l'ober­tura al món.

Molta gent, des d'insig­nes eco­no­mis­tes a esforçats arti­cu­lis­tes, con­ti­nua espe­rant una reac­ti­vació del con­sum com la gran i única sor­tida a la crisi. Si ana­lit­zem els resul­tats de les mesu­res adop­ta­des per actuar com a incen­tius per a la des­pesa veu­rem que han tin­gut un efecte que, en el millor dels casos, ha estat tem­po­ral i limi­tat. Algu­nes han pogut reac­ti­var deter­mi­nats sec­tors, però cap amb prou impuls per gene­rar una inèrcia sos­tin­guda. Con­ti­nuar per aquesta via sig­ni­fica no enten­dre quina és la dimensió i les cau­ses del pro­blema, con­seqüència prin­ci­pal­ment d'haver-nos gas­tat el que no teníem. Què hau­ria pas­sat si una part dels esforços dedi­cats a pro­moure el con­sum s'hagués dedi­cat a afa­vo­rir l'estalvi? Algú pot con­si­de­rar que és molt fàcil dir-ho ara, quan hem vist qui­nes han estat les con­seqüències. En tot cas resulta sor­pre­nent que a aques­tes altu­res encara hi hagi qui no accepti que hem de recu­pe­rar el con­trol del pre­sent per garan­tir-nos el futur.

Els cata­lans massa sovint ens lamen­tem del que no tenim, sense valo­rar la dimensió i el poten­cial dels nos­tres actius. Evi­dent­ment que Cata­lu­nya ha tro­bat a fal­tar durant molt temps mus­cu­la­tura finan­cera sufi­ci­ent per abor­dar grans pro­jec­tes, però ha dis­po­sat de prou dosis de d'ambició i tena­ci­tat per con­ver­tir-se en un dels motors indus­tri­als del sud d'Europa. Si no ens volem con­ti­nuar des­ca­pi­ta­lit­zant econòmica­ment i soci­al­ment, cal reforçar aquesta posició. No és pre­vi­si­ble que la recu­pe­ració sigui tan ràpida com la degra­dació, i per això és urgent abor­dar una gran reforma fis­cal i un nou ajus­ta­ment de la legis­lació labo­ral. Però aques­tes són qüesti­ons que, el dia d'avui, des­bor­den les nos­tres com­petències. El que sí està a les nos­tres mans és refer un gran acord tàcit entre tots per gene­rar el clima neces­sari que per­meti que aques­tes i altres mesu­res siguin efec­ti­ves. El moment exi­geix lide­ratge de la política, res­pon­sa­bi­li­tat dels agents soci­als i com­promís per part de tots.

Mol­tes de les coses que ens afec­ten direc­ta­ment depe­nen de deci­si­ons que es pre­nen a l'altra punta de món per gent de la qual no en conei­xem el ros­tre i fins i tot dub­tem que en tin­guin, però això no vol dir que no tin­guem capa­ci­tat per inci­dir en el relat de la nos­tra pròpia història. Cap gene­ració no ha dis­po­sat de la capa­ci­tat de defi­nir ple­na­ment el seu con­text, però men­tre que unes s'han adap­tat altres han tre­ba­llat per modi­fi­car-lo. L'ambició i l'esforç han de ser el com­bus­ti­ble que ali­menti el motor de la trans­for­mació.

Malau­ra­da­ment no era veri­tat que la nos­tra eco­no­mia estava més pre­pa­rada que les altres per superar la crisi, però hem de ser capaços de demos­trar que la nos­tra soci­e­tat no està menys pre­pa­rada que qual­se­vol altra per sor­tir-ne.