El pitjor Nadal de l'exili

El dia de Nadal pels cata­lans té un sig­ni­fi­cat molt intens, més aviat perquè és un dia espe­ci­al­ment dedi­cat a la família, que no pas pel sen­tit religiós que se li dóna a altres indrets del món. Això explica que entre els exi­li­ats de l'any 1939, mal­grat ser més aviat pocs els prac­ti­cants de la religió, el 25 de desem­bre fos el dia més asse­nya­lat de l'any. Fal­tar a casa aquell dia era una cala­mi­tat. Per això no era rar el cas de qui fes esforços des­pro­por­ci­o­nats per no dei­xar de seure a la taula que li cor­res­po­nia. Tot­hom s'esmerçava per cele­brar la diada de la millor manera que, en aquest cas, volia dir tan sem­blant com fos pos­si­ble al dinar de “casa nos­tra”. Això per alguns tam­poc era sen­zill, doncs de vi, tor­rons i pollas­tres se'n tro­ba­ven a molts indrets, però no era el cas de les boti­far­res: cata­lana, negra i blanca, que a mi em cos­tava molt d'enten­dre que fos­sin indis­pen­sa­bles.

Mal­grat això, cada any queia vençut per l'autèntic xan­tatge de la meva mare i el dia 23, a mitja nit, començava el meu recor­re­gut dels 700 quilòmetres que sepa­ra­ven Gua­da­la­jara de la ciu­tat de Mèxic, per tal d'arri­bar-hi tan bon punt obria la parada que era cone­guda ofi­ci­al­ment amb el nom de La cata­lana, encara que era cone­guda més aviat com la Maria boti­far­rera. Un cop col·locat l'encàrrec dins d'aque­lles cas­so­les envol­ta­des de gel, girava cua i gai­rebé no parava fins a casa, a la cai­guda de la tarda. Els ulls materns ales­ho­res ho valien tot, però men­java qual­se­vol cosa per sopar i me n'anava a dor­mir fins a l'endemà, ben tard, quan em lle­vava d'un pèssim humor que no can­vi­a­ria fins després de fer el pri­mer o el segon ver­mut.

Al men­ja­dor de casa s'hi afe­gien tota mena de mobles que pogues­sin ser­vir de taula o de cadira. Venien parents i amics sense parents i tots ense­nya­ven les car­tes i les foto­gra­fies que s'havien rebut “d'allà”. Les lle­tres, a part de bons desit­jos, sem­pre avi­sa­ven de la mort d'alguna per­sona esti­mada pels grans i total­ment indi­fe­rent pels petits. Després cor­rien per totes les mans les imat­ges de nens i nenes ben abri­ga­des i envol­ta­des de coloms, que també dei­xa­ven indi­fe­rents els menuts men­tre els grans deien tot­hora: “Oh, sí que ha cres­cut!”.

A causa de la tem­pe­ra­tura semi tro­pi­cal, suàvem força men­tre menjàvem l'escu­de­lla, la carn d'olla i el que jo havia anat a bus­car. Tot era ale­gria, gràcies també perquè s'havia fet la dis­bauxa de com­prar vi de “casa nos­tra”, que pas­sava millor que qual­se­vol altre; després venien els tor­rons, que els trobàvem bons però no pas com “els d'allà”. Aquí, però, començava el mal camí, ja que s'entrava en el tema de la guerra i els motius de la der­rota. Era el moment de repar­tir-se cul­pes i que les dis­cus­si­ons puges­sin de to. A vega­des sem­blava que la cosa aca­ba­ria mala­ment, però la sang no arribà mai al riu. Ara que, per refre­dar l'ambi­ent, el millor era posar aquell disc que, sense saber ben bé com, havia entrat a gai­rebé cada casa cata­lana i es tocava molt poques vega­des per tal que no prengués mal: Emili Ven­drell can­tant L'emi­grant.

Aquells senyors tan enèrgics es desin­fla­ven i poc els fal­tava per plo­rar. L'any 1959 sí que n'hi va haver que van plo­rar de debò quan va surar el que s'havia callat expres­sa­ment per no amar­gar la festa. Damunt la taula el pare llençà amb ràbia el diari de tres dies abans, on s'hi lle­gien els grans titu­lars de la visita a Espa­nya del pre­si­dent dels Estats Units. Fins i tot hi havia una gran foto­gra­fia abraçant-se amb el dic­ta­dor Franco. Tot­hom sabia el que sig­ni­fi­cava: es dei­xava de ser exi­liat per con­ver­tir-se en emi­grat... El dia de la tor­nada es per­dia a l'infi­nit. Quan final­ment la gent va començar a mar­xar, ningú no va dir, per aco­mi­a­dar-se, la frase que ja era ritual: “L'any vinent a Cata­lu­nya, eh?”.