La incompresa ironia

Tinc el cos­tum –o bé el vici?– de prac­ti­car l'humor en qual­se­vol moment i lloc, si ho per­me­ten la situ­ació, l'ambi­ent, el nivell de for­mació i cul­tura de l'inter­lo­cu­tor o del grup i el meu estat d'ànim, és clar. No es tracta pas d'expli­car acu­dits a tort i a dret: aquests tenen el seu moment en reu­ni­ons infor­mals, àpats d'amics i qual­se­vol petita reunió de per­so­nes afins que no tin­gui altra fina­li­tat que no sigui la de tro­bar-se i fer-la petar. Aquesta, però, és una altra qüestió. Jo em refe­reixo a la faci­li­tat ver­bal de dei­xar anar en plena con­versa una sola paraula, si és pos­si­ble, o dues o tres com a molt, que rema­tin el que s'està par­lant donant-li un gir humorístic, amb un doble sig­ni­fi­cat, rela­ci­o­nant-lo amb quel­com total­ment opo­sat o, sen­zi­lla­ment, fer un joc de parau­les amb gràcia. Hi ha una eina impres­cin­di­ble per prac­ti­car aquesta vari­e­tat de l'humor: la iro­nia!

La seva pràctica no és pas un pro­blema d'assa­jar parau­les i tenir-ne un estoig a punt, espe­rant moments i situ­a­ci­ons per intro­duir-les. Lla­vors l'irònic seria com un vene­dor de qual­se­vol pro­ducte. No és això. No hi ha entre­na­ment o assaig que val­gui per ser irònic amb els par­ti­ci­pants o bé oients pro­pers –amics o fami­li­ars– d'una con­versa. És molt difícil de defi­nir en què con­sis­teix i com es gesta i, encara més com­pli­cat, expli­car com es prac­tica. La iro­nia és una mena de sen­tit que tre­ba­lla per lliure i en el qual la pròpia volun­tat té poc a veure. Hom té l'aixeta de la capsa dels trons, però, prèvia­ment, és incapaç de mani­fes­tar el que dirà, en quin moment i a qui. A vega­des, un impuls gai­rebé irre­sis­ti­ble fa dir quel­com en llocs i moments ino­por­tuns en els quals és de savis callar. No hi ha res a fer! És el mateix que voler parar un ester­nut! La paraula o les parau­les sur­ten com una petita explosió, rema­tant o bé intro­duint-se en l'expo­sició, la relació o la des­cripció del qui té l'ús de la paraula en aquell moment. Sovint, fa gra­cia a tot­hom menys a qui par­lava, encara que no sigui res per­so­nal. Com en tot, és molt difícil de dir quel­com irònic amb aplau­di­ment –és un dir– unànime.

Dels oients i lec­tors s'ha de fer una tria: els que ente­nen, defi­nei­xen amb clare­dat i cele­bren les iro­nies; els que ho ente­nen però se sen­ten ferits, i els que no ho ente­nen i, si tenen opor­tu­ni­tat, et pre­gun­ten: “Què volies dir l'altre dia amb allò de...” Hom té ver­ta­de­res sor­pre­ses en publi­car texts irònics en aquesta columna. Algun cor­rec­tor no paeix prou bé l'escrit i en can­via el gir subs­ti­tuint les parau­les clau –asse­nya­la­des amb come­tes per aju­dar els lec­tors poc ver­sats– i deixa el paràgraf amorf, sense pena ni glo­ria. Fa dues set­ma­nes, en fer un elogi del nos­tre diari, el trac­tava de fill. Subs­tituïda la paraula per full, tota la força del meu suport va que­dar des­pen­jada. Penso jo: si vaig ser capaç d'engen­drar els fulls d'un diari, la meva dona ben bé hau­ria pogut parir una enci­clopèdia.