Opinió

‘Parole, parole'!

Hi ha una dreta extrema pretesament monàrquica però que, en realitat, la critica fins a l'escarni. I també hi ha una dreta amb evocacions fonamentalistes i animadversió rancorosa

Les parau­les les car­rega el dia­ble en diver­sos sen­tits. Pri­mer, perquè el qui perd la bata­lla dels mots acaba vençut i, de manera incons­ci­ent, va rellis­cant a favor de l'adver­sari. Per exem­ple, quan es rei­vin­di­cava l'Esta­tut, es recla­mava un auto­go­vern autèntic i es rebut­java una pura des­cen­tra­lit­zació. I segon, perquè quan alguna cosa s'expressa d'una deter­mi­nada manera, l'accep­tació de la deno­mi­nació que s'aplica imposa un con­cepte de la rea­li­tat que comença a ser com­par­tit. En efecte, no és el mateix refe­rir-se al govern situat a Madrid en ter­mes d'admi­nis­tració cen­tral que dir-ne Estat, com si les auto­no­mies no fos­sin igual­ment esta­tals i, en ter­ri­tori propi i pel que fa a les com­petències exclu­si­ves (que vol dir exclo­ents), més estat encara que els orga­nis­mes que, gràcies al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, con­ti­nuen actu­ant com si res, en clara dupli­cació cau­sada per minis­te­ris i altres cen­tres direc­tius. Tota aquesta per­versió va ini­ciar-se quan els alts càrrecs i fun­ci­o­na­ris de Madrid, que se les saben totes i són mes­tres en l'art de l'obs­truc­ci­o­nisme, van bla­so­nar de ser l'Estat i, ter­mi­nològica­ment, no se'ls va parar els peus. De fet, la seva defensa numan­tina va obrir el camí de l'èxit resis­ten­cial a par­tir del moment que els polítics cata­lans van començar a donar-los el trac­ta­ment de dig­na­ta­ris de l'Estat com si ells fos­sin uns sub­or­di­nats. És només una paraula, però va apla­nar l'iti­ne­rari cap a acti­tuds com la que feia el dele­gat de Cos­tes de Madrid, que, en ser pre­gun­tat sobre si els ports espor­tius no havien estat tras­pas­sats a la juris­dicció de la Gene­ra­li­tat, va con­tes­tar que ells n'eren els amos i, en canvi, els autonòmics només n'eren els maso­vers.

Es diu que verba volant, scripta manent. Tan­ma­teix, hi ha parau­les reve­la­do­res d'allò que es pensa real­ment o dels pre­ju­di­cis que, pot­ser, es tenen al pap sense ado­nar-se'n. Per exem­ple, un peri­o­dista tan mesu­rat com Fer­nando Ónega (autor, diuen, de molts dis­cur­sos d'Adolfo Suárez com el de “puedo pro­me­ter y pro­meto”) ha publi­cat un arti­cle molt pon­de­rat par­lant d'una altra cosa, però deixa caure, així de pas­sada, que en aquest país, al pas que anem aca­ba­rem, a base de reta­lla­des, en la into­le­ra­ble situ­ació d'haver de pagar peat­ges per entrar i sor­tir de les ciu­tats. En aquest cas, la paraula indica que o bé no s'ha assa­ben­tat que a Cata­lu­nya ja fa 44 anys que som vícti­mes d'aquesta dis­cri­mi­nació i de l'ofensa que sig­ni­fica, tot i que les con­ces­si­ons tenen, per pre­cepte legal, un límit màxim de 40 anys. També José Anto­nio Zar­za­le­jos, en una columna d'opinió es pro­nun­cia en clau de reve­lació. Es refe­reix a la dreta repu­bli­cana, que no hau­ria exis­tit sense per­so­nes com ara Ortega, Pérez de Ayala, Marañón o Alcalá Zamora.

La idea és que hi ha dues for­mes d'ender­ro­car una corona. Hi ha una dreta extrema pre­te­sa­ment monàrquica, però que, en rea­li­tat, la cri­tica fins a l'escarni. I també hi ha una dreta amb evo­ca­ci­ons fona­men­ta­lis­tes i ani­mad­versió ran­co­rosa. Són la dreta mediàtica i de fun­dació ideològica que s'han apar­tat de l'espe­rit de la Tran­sició i de la Cons­ti­tució, que acu­sen el rei de con­nivència amb l'esquerra i pro­pug­nen que abdi­qui per ata­car, després, l'hereu. A la vista del grup mediàtic que apro­fita que el Pisu­erga passa per Valla­do­lid, i del diari que pilota l'ope­ració i de la per­sona que passa per Quin­ta­ni­lla és, doncs, pre­vi­si­ble encapçalar la República d'extrema dreta. I, de pas­sada, rebai­xar les auto­no­mies a sim­ples ges­to­res de ser­veis des­cen­tra­lit­zats i recen­tra­lit­zar amb l'excusa de l'aus­te­ri­tat que no s'aplica de manera igual erga omnes i que es vol jus­ti­fi­car amb un rètol que no diu “tan­cat per refor­mes” sinó per llui­tar con­tra la crisi.

En altres parau­les, els finan­cers també par­len de manera inin­tel·ligi­ble del canvi de par­ti­ci­pa­ci­ons pre­fe­rents (natu­ral­ment, no són pre­fe­rents) per bons con­ver­ti­bles en acci­ons i deute sub­or­di­nat. La mesura està ins­pi­rada per la Comissió Naci­o­nal del Mer­cat de Valors, que pretén dotar-les de liqui­di­tat i evi­tar pèrdues als titu­lars. Es podran ven­dre al mer­cat secun­dari i la xifra que neces­sita col·locar només La Caixa (avui Caixa Banc) és de 4.900 mili­ons d'euros. El Saba­dell, en com­prar la CAM per un euro simbòlic, i amb 5.000 mili­ons del FROB per cobrir les pèrdues detec­ta­des de moment (revi­sa­bles a l'alça en la mesura en què el forat sigui més gran). D'entrada, els nous ges­tors ja cal­cu­len unes neces­si­tats de 17.000 mili­ons. Ja veiem, per tant, que això de la banca ja no és el que era. I, per exem­ple, el segon banc d'Ale­ma­nya (Com­merz Bank) es troba en la situ­ació d'haver de ser naci­o­na­lit­zat. El govern ja n'ha pre­pa­rat el res­cat. Segons els regu­la­dors, el 20 de gener neces­si­ta­ran 5.300 mili­ons de capi­tal exi­gi­ble per cobrir el forat que es deriva de l'obli­gació de reca­pi­ta­lit­zar. Les auto­ri­tats temen que no puguin arri­bar al nivell de capi­tal de pri­mera que mar­quen les nor­mes vigents. El banc ja té un 25% de titu­la­ri­tat pública. La con­clusió és que el perill de l'enti­tat pot afec­tar el con­junt del sis­tema finan­cer i, sobre­tot, la con­fiança, que ha de ser part dels seus fona­ments. Per part seva, la UBS, líder de la banca suïssa, és acu­sat de mun­tar un vehi­cle finan­cer il·legal per a l'empre­sari indi Anil Ambani. Per jus­ti­fi­car la decisió, es deia que era una mega­cli­ent molt influ­ent en con­ne­xi­ons polítiques i empre­sa­ri­als con­ve­ni­ents per fer negoci.

Final­ment, la Telefónica ha rebai­xat el divi­dend, que fa un mes es va qua­li­fi­car d'into­ca­ble i de sacro­sant. En resum, que fins i tot els mono­po­lis pri­va­tit­zats les pas­sen ara més magres. Parole, parole!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.