El cost d'un règim

Quan el règim sor­git de la tran­sició pac­tada amb la dar­rera dic­ta­dura occi­den­tal sem­bla més assen­tat que mai i con­tro­lat soci­al­ment i elec­to­ral per les capes soci­als i sec­tors ideològics més con­ser­va­dors és, para­do­xal­ment, quan les esquer­des dels seus fona­ments es fan més evi­dents. La recent victòria escla­tant del Par­tit Popu­lar a tot Espa­nya retorna al poder quasi abso­lut a la for­mació nas­cuda d'Ali­anza Popu­lar, par­tit fun­dat per set minis­tres fran­quis­tes (fet insòlit en qual­se­vol democràcia euro­pea post­fei­xista, on en el millor dels casos els res­pon­sa­bles de l'antic règim van ser inha­bi­li­tats). I pot fer irres­pi­ra­ble Espa­nya per als sec­tors més inno­va­dors, les cul­tu­res perifèriques i les capes soci­als empo­bri­des. La ins­ti­tució monàrquica comença a ser qüesti­o­nada ober­ta­ment, trenta anys després de la seva entro­nit­zació moral orques­trada a l'entorn del fosc epi­sodi del 23-F. Mul­ti­tud de pre­sump­tes o demos­trats casos de cor­rupció esquit­xen uns i altres, i toquen també els altres grans par­tits de tra­dició democràtica que van beneir el marc de la segona Res­tau­ració. És ara que s'ha posat en evidència que el con­junt de l'Estat espa­nyol ha sofert un procés de moder­nit­zació sense desen­vo­lu­pa­ment, assen­tat sobre la gene­ro­si­tat d'un Pla Mars­hall que els Països Cata­lans i la UE, amb molta menys importància, han finançat sense res a canvi. La pun­xada de la bom­bo­lla immo­biliària i finan­cera i els pri­mers avi­sos dels límits del turisme de marca blanca han fet bai­xar del burro una classe política i intel·lec­tual que, tal­ment com si jugués la roja, bave­java sobre el supòsit de la superació de França en PIB per càpita. I, encara més dolorós, la imatge d'Estat fallit, amb les ico­nes monàrqui­ques en hores bai­xes, situa la marca Espa­nya altre cop per terra. Les mul­ti­na­ci­o­nals cata­la­nes de les mar­ques rea­no­me­na­des espa­nyo­les s'esti­ren els cabells d'haver fet aquesta aposta de pro­jecció per evi­tar d'uti­lit­zar el nom con­dem­nat de Cata­lu­nya, quan un recent estudi d'Esade mos­tra com Espa­nya és un enorme llast per a la marca Bar­ce­lona. Hem tor­nat allà on érem: publi­ci­tat fran­cesa del TGV Per­pinyà-Figue­res amb cas­ta­nyo­les.

I en aquest pano­rama només des­ta­quen dues excep­ci­ons, la basca i la cata­lana, on con­ti­nua o es con­so­lida l'hege­mo­nia elec­to­ral del cen­tre­dreta naci­o­na­lista amb una opo­sició d'esquer­res molt més forta que a Espa­nya, però escin­dida per culpa dels pre­ju­di­cis esta­ta­lis­tes del PSOE i els seus socis ger­mans o eco­co­sins.

La història mai NO es repe­teix, però de vega­des ho sem­bla. Hom s'ima­gina els anys d'esplen­dor de la Pri­mera Res­tau­ració amb el bipar­ti­disme dinàstic de pre­do­mini ideològic con­ser­va­dor, amb el caci­quisme, amb for­ces emer­gents naci­o­na­lis­tes de cen­tre­dreta a Euskadi i a Cata­lu­nya, prac­ti­cant el situ­a­ci­o­nisme, i una crei­xent maror de les capes intel·lec­tu­als, obre­res, petit­bur­ge­ses que cul­mi­na­ria en un cop de timó auto­ri­tari. I després en la República.

La crisi econòmica glo­bal que situa un altre cop Espa­nya a la perifèria d'Europa és un cop moral per a les capes diri­gents espa­nyo­lis­tes simi­lar al de la pèrdua de Cuba i Fili­pi­nes. El fut­bol, a l'espera que esclati la seva bom­bo­lla, no salva el pres­tigi naci­o­nal, al con­trari, mos­tra que només països poc desen­vo­lu­pats han d'exer­cir tanta mus­cu­la­tura espor­tiva per ama­gar d'altres deficiències. Davant de les difi­cul­tats, els par­tits del règim, inclo­sos el PNB i el suc­ces­sor de la Lliga, CiU, poden tenir temp­ta­ci­ons d'enro­ca­ment en el cli­en­te­lisme i en l'expulsió del camp de joc de les for­ces mino­ritàries que encapçalen el fer­ment de can­vis pro­funds. El recent epi­sodi de la pro­hi­bició del grup a Ama­iur i l'acar­nis­sa­ment d'aquests dar­rers anys sobre ERC són l'evidència que exis­teix un ells i un nosal­tres. Un ells, cul­mi­nant l'obra del règim de la Segona Res­tau­ració i el prin­cipi del seu declivi. Un nosal­tres, dels que ja vam ser crítics amb el marc exclo­ent de la pri­mera tran­sició i som els moral­ment legi­ti­mats per enge­gar-ne una de ple­na­ment democràtica. El com saber fer-ho, són figues d'un altre paner.