Gàbies i cercles

Acabem l’any engabiats. A la gàbia del partit dels jutges i de l’extrema dreta hi està pres el partit dels socialistes, acusat de presumpta corrupció i atrapat en un entorn ideològic de rearmament nacional catòlic, conservador i ultraespanyolista al voltant del Madrid macrocefàlic d’Ayuso. Al seu torn, la gàbia socialista està formada per branques de l’estat profund que mai troben el moment per depurar: policia patriòtica, CNI i per les bones relacions amb l’oligarquia econòmica; allà hi té atrapades les forces esquerranes i els independentistes, a base de bastó i la pastanaga. Bastó mediàtic, judicial i policial que no ha cessat en l’etapa PSOE: decapitació de Pablo Iglesias, sotmetiment de Yolanda Díaz, impuls de l’ús de Pegasus contra desenes de polítics, entre ells el president Aragonès, sense l’autorització del Tribunal Suprem, com s’ha sabut aquesta setmana. I pastanaga amb concessions simbòliques arrencades a contracor: català al Congrés o a Europa, mesures socials i sobretot un relat que ho justifica tot: si pleguen ells, arriba el PP i Vox. Com si aquests no manessin ja en la gàbia superior que inclou la seva.

Les darreres gàbies són les que han bastit els dirigents de les esquerres federals, les independentistes i el centredreta nacionalista per incloure els seus votants i evitar que els abandonin. Però els barrots d’aquestes gàbies són molt febles. Es basen en el discurs de la commiseració: s’ha de donar suport a uns líders que han estat o encara estan sotmesos als efectes de la repressió; un autèntic xantatge emocional que significa donar carta blanca a tot allò que diguin o decideixin aquests líders (Consell per la República i purgues republicanes). De moment, la militància dels partits ha donat suport a la pròrroga d’aquests lideratges. Líders que es basen en una autoproclamada superioritat moral dels seus plantejaments polítics i ideològics que quan els objectius finals s’allunyen, siguin la independència o la justícia social, deixen de funcionar. La gàbia que han bastit també pretén modernitzar-se apel·lant a arguments més pragmàtics. El centredreta de Junts accentua les opcions antinacionals amb el suport als models desenvolupistes turístics que només fan que incrementar la mà d’obra forana de sous precaris; la defensa de l’oligarquia energètica i de la no regulació dels lloguers que bloqueja el mecanisme d’integració com és l’ascensor social. I a Esquerra, on els militants han imposat una línia de mimetisme respecte als decadents En Comú Podem i Sumar, fent seguidisme del PSC a Barcelona; i donant comoditat als socialistes i postconvergents amb un verbalisme esquerranista que, massa cops, amaga les actuacions adreçades a la defensa de les classes mitjanes i treballadores. Amb una obsessió per eixamplar el perímetre que esdevé la seva difuminació per ser un partit més del règim, del tot s’hi val.

Amb aquest panorama, l’electorat desesperat va canviant de gàbia, sense moure’s de l’estructura immòbil que l’envolta en forma de nines russes; i el més crític se’n va cap a l’abstenció, una altra forma d’abandonar el camp de batalla. Així que, la immediatesa política és desesperant, amb un context internacional on manaran personatges com Musk, partidaris de la liquidació del mercat per imposar monopolis globals on la democràcia fa nosa. Algunes esquerres dogmàtiques deuen salivar.

Però, no ens podem permetre com a societat que els actius militants polítics o cívics es desactivin, pel bé del país i de les properes generacions. En quins espais, es pot respirar, lluny de les gàbies que ens volen presos? El món local, el món de les entitats, el món de les plataformes socials, el món de l’emprenedoria pel bé comú. Passar d’estar pres en una gàbia a formar part d’un cercle de confiança i solidaritat, treballant en comú amb resultats tangibles immediats, sense perdre de vista una mirada global, però sense apriorismes ideològics que contaminen qualsevol solució als problemes. El voluntariat pel català, la lluita per habitatges assequibles, l’acció cooperativa en àmbits de consum, el consum responsable allunyant-se de proveïdors oligàrquics, la implicació en la millora diària del propi municipi, la participació o impulsió d’empreses que creïn treball de qualitat... Amb un peu dins de les gàbies per esberlar els barrots i l’altre fora, en els cercles on es respirarà la lluita per la llibertat i la fraternitat.