Llums de Nadal a la plaça

Aquest Nadal l'apa­rença de la plaça de la Vila bada­lo­nina és força dife­rent dels dar­rers temps. Feia una tren­tena llarga d'anys que el monu­men­tal pes­se­bre pre­si­dia la plaça major, segurs que les obres de Verano, Bultó i Ayza, suc­ces­si­va­ment, eren molt més que l'expressió d'una ciu­tat on els pes­se­bris­tes han asso­lit una reco­ne­guda fama. Encara, al refugi de sota la plaça, de forma inter­mi­tent però amb volun­tat de ser-hi, l'Asso­ci­ació de Pes­se­bris­tes s'esforçava a bas­tir una col·lecció de dio­ra­mes que cal­dria con­si­de­rar obres d'art de la cul­tura popu­lar. Visi­tar la plaça, per Nadal, era un com­promís impres­cin­di­ble.

Queda lluny l'època en què la repro­ducció d'un bet­lem a gran escala anava acom­pa­nyada de la presència d'un superb avet, por­tat expres­sa­ment del Piri­neu ara­gonès, ja que l'eco­lo­gisme havia sen­ten­ciat el cos­tum, de la mateixa manera que suprimí la molsa del nai­xe­ment o el ram de vesc de la taula de Cap d'Any. Però el monu­men­tal pes­se­bre any rere any impo­sava la seva auto­ri­tat i durant vint-i-qua­tre dies era pre­sent al mig de la plaça. Igual però dife­rent, cada nova cre­ació con­vi­dava a la con­trovèrsia, amb com­pa­ra­ci­ons entre ells, que popu­la­rit­za­ven llar­gues dis­cus­si­ons al mer­cat o a la cafe­te­ria. D'altra banda, incom­pren­si­ble­ment, es man­te­nia la tra­dició que cada any algun des­a­pren­siu s'enduia una figura, mai se sabrà si com a bre­to­lada o com a interès incon­fes­sa­ble a bas­tir un pes­se­bre de pro­pi­e­tat pri­vada.

És enguany que el pes­se­bre ha per­dut la cen­tra­li­tat de l'espai i ha que­dat rele­gat a segon terme, quan un macro­a­vet, de plàstic i blau intens, s'ha fet senyor de la plaça. Com una gran superfície comer­cial o el super­ma­gat­zem del tot a cent, la tona­li­tat blava enva­eix l'àgora i il·lumina la casa con­sis­to­rial –tindrà, això, un mis­satge subli­mi­nar?– i fins i tot hi ha gent que els agrada. El pes­se­bre, més petit, més poc visi­ble, amb difi­cul­tats d'obser­var-lo pels qua­tre cos­tats, ha dei­xat de ser el cen­tre d'atracció i el debat, ara, es fa sobre l'opor­tu­ni­tat, o no, de l'arbre nada­lenc. El mateix alcalde ha decla­rat a l'emis­sora local que l'actual estètica és un senyal de moder­ni­tat. No ho vol­dria dir, però aquesta mateixa set­mana l'alcal­dia bada­lo­nina inten­tava impul­sar una moratòria per la cons­trucció d'una mes­quita. La moder­ni­tat està en marxa.

Al refugi de sota la plaça, l'Asso­ci­ació de Pes­se­bris­tes segueix fidel­ment pre­sen­tant els seus dio­ra­mes i els Mags s'anun­cien gene­ro­sos. El Senyor estreny, però no ofega.