Mor Ricard Balil i Forgas, músic, aventurer i empresari d’èxit

El químic, empresari i estudiós de l’havanera Ricard Balil i Forgas, l’home que va portar les hamburgueseries McDonald’s a Catalunya, ha mort als 84 anys a Begur després d’una vida extraordinària en molts sentits. A banda de la seva trajectòria empresarial i musical, més coneguda, va estar-se també vuit anys i mig, entre el 1998 i el 2006, navegant per aigües internacionals en un vaixell de vela amb la seva dona i el seu fill Riqui, una aventura que va canviar en alguns aspectes la seva visió sobre el món modern.

Els que l’han tractat parlen d’una personal discreta, serena i sensible, tarannà que ha sabut compartir amb les seves persones estimades.

Va néixer a Igualada (Anoia), el 31 de gener del 1941. El seu pare pertanyia a la indústria tèxtil i es va casar amb Montserrat Forgas, filla de Salvador Forgas, un industrial surer de Begur. La família Forgas va començar en el negoci del corall, cap al 1800. Però el corall es va acabar i va ser quan uns 500 begurencs van emigrar, cap a Cuba, bàsicament. Els seus avis, amb tot, es van quedar i van fundar la fàbrica de suro Forgas, que va arribar a tenir 700 treballadors, fins que una de les crisis del sector va provocar als anys cinquanta tanqués per la poca activitat que hi havia.

Als 12 anys va començar a tocar la guitarra com a autodidacte total, aprenent cançons en l’època dels inicis del rock, i va participar en una petita orquestra universitària tocant cançons americanes, franceses i italianes, que era el que sonava en aquells moments. De nen, quan passava els estius a casa els avis de Begur, anava molt a pescar serrans i julivies.

Químic d’ofici, el 1960 va treballar en una fàbrica de components electrònics; en la dècada de 1970, en una fàbrica de components de cotxe i, de cop i volta, aquest home que en el futur navegaria per aigües internacionals, es va embrancar en una cosa gens menypreable per a un home de negocis: va portar el McDonald’s a Catalunya.

La seva passió, amb tot, sempre va ser la música. De petit, en les seves vacances a Begur i Fornells havia sentit moltes havaneres, cançons de taverna, valsets mariners, i anava aprenent les cançons que es cantaven, fins i tot, a casa. Això vol dir que alternava l’interès de la música moderna i el ritme del 2x4, i anava aprenent i cantant al mateix temps.

Segons explicaria ell mateix en una entrevista a El Punt Avui, els primers cantants d’havaneres que va conèixer van ser L’Abelardo, El Niño i l’Hermós, que cantaven per Tamariu, a la taverna de Cal Patxei. D’aquesta manera tant ell com el seu germà, que durant la postguerra anaven a tot arreu caminant, es van endinsar en el món de la música de taverna. Van fer un grup i van arribar a participar en els primers anys de les cantades de Calella.

Balil va publicar el llibre 50 havaneres per salvar cançons antigues. Ell mateix les va arribar a cantar en un pub de l’humorista Eugenio, a Barcelona. Va ser un dels estudiosos que va deixar palès la gran diferència que hi havia en la forma de cantar a Begur i com ho feien a Calella, les dues grans capitals de l’havanera.”La cançó a Begur és molt més eixuta, una mica més sentimental, més forta. L’havanera de Calella és més de ritme d’havanera suau. Però bé, dels dos llocs en vaig aprendre una modalitat de cançons que m’agrada. Cadascuna tenia la seva pròpia personalitat i en aquella època cada cançó tenia propietari.”

També recordava a principis del segle XX l’accés a la música era complicat. Les cançons passaven de boca en boca i d’oïda s’anaven aprenent. Les lletres, la majoria en castellà, no eren fàcils d’assimilar. Balil feia pedagogia de la puresa de les havaneres. Li agradava mantenir l’estil més antic per fer de contrapès dels cantaires més moderns, que havien perdut aquest punt de referència.

En el seu viatge arreu del món en veler va arribar a illes en què només hi va trobar deu persones. Vivien del que pescaven i evitaven les capitals i les grans ciutats. Com ella va explicar, van conèixer “gent simpàtica, senzilla, feliç, alegre i contenta.”

La paradoxa d’una filosofia de vida com aquesta és que va ser precisament ell mateix el que va impulsar que els productes d’una multinacional com McDonald’s arribessin a casa nostra. A la llarga no va sentir-se’n orgullós però ho va veure com una oportunitat.

Quan vivia als Estats Units, als anys seixanta, Balil va tastar les primeres hamburgueses de la coneguda marca i va trobar que l’entrepà era bo, gairebé casolà i que estava ben cuinat. En un moment personal en què necessitava ingressos i tenia els contactes necessaris amb l’empresa mare a Califòrnia va arribar a l’acord per portar la marca a Catalunya i a les Illes Balears.

Es va jubilar el 2006, després de la seva aventura pels oceans, i des de llavors vivia sobre platja Fonda, a Fornells, al terme de Begur.