La cadira

Al marge de tions, arbres i pes­se­bres, l'ele­ment mobi­li­ari que les pròximes hores dis­pu­tarà pro­ta­go­nisme als altres és la cadira. Aques­tes fes­tes les cadi­res de les cases s'agru­pen al men­ja­dor, les de la cuina, des­patx, habi­ta­ci­ons, ter­ras­ses i tras­ters, sur­ten del seu lloc habi­tual i avan­cen com xais i es con­cen­tren en ramat al vol­tant de tau­les apedaçades amb cava­llets i tau­lells de con­glo­me­rat. De fet, les cadi­res de tota mena i con­dició tenen la com­petència d'aquests altres com­ple­ments sense nom.

Ho hem vist al fus­ter, o als mega­cen­tres de bri­co­lat­ges: fus­tes i tau­lons a mida per allar­gar les tau­les de les cases. Això, o dues tau­les que no aca­ben d'encai­xar mai bé del tot. Soli­da­ri­tat amb aquells a qui els tocarà dinar demà o per Sant Esteve, i pot­ser sopar aquesta nit amb el peu o el genoll fre­gant la pota del cava­llet. De la seva paciència depèn que no tron­to­llin els àpats a taula i que la fra­gi­li­tat de les con­cen­tra­ci­ons fami­li­ars nada­len­ques no acabi amb tot per terra.

Però al marge d'enca­bir tot­hom al redós de galets o cane­lons, hi haurà algun moment en què la cadira farà d'esce­nari.

Ser­virà d'ata­laia perquè els més petits de cada reunió s'enfron­tin al seu públic. I és un moment impor­tant. Hi ha gent que ho recorda amb pànic, que ho temien, que pas­sa­ven un tràngol encara que el públic fos cone­gut. Des dels esce­na­ris, sovint els actors no dis­tin­gei­xen qui els observa perquè els focus els ho pri­ven. Però a les cases s'ha d'anar en compte de no topar amb el cap amb les làmpa­des i que no cai­gui més d'una llàgrima. I arriba el moment: enfi­lar-se dalt de la cadira pro­cu­rant no per­dre l'equi­li­bri, o que t'hi enfi­lin d'una revo­lada. I començar a des­gra­nar ver­sos i rimes, cam­pa­ne­tes que bate­guen com el cor i petons i feli­ci­ta­ci­ons, i el pas­tor que torna a ser al pes­se­bre i al que li segueix fal­tant un braç, una cama i segueix tenint el nas pelat. Però mal­grat les decla­ma­ci­ons pre­ci­pi­ta­des, les dic­ci­ons ator­ro­na­des, les repe­ti­ci­ons i els embar­bus­sa­ments hauríem de mirar de no per­dre aquest moment d'actuar de cara al públic fami­liar. Després sen­tim a dir que, a diferència d'aquí, que a França o als EUA quan les càmeres de tele­visió abor­den la gent pel car­rer tot­hom sap lli­gar dues parau­les amb sen­tit. A la cadira, doncs, que com a mínim ens sapi­guem desit­jar, sense caure i de manera clara, un bon Nadal.