Plors forçats

Pro­po­saré un petit joc de cap d'any als lec­tors inter­nau­tes interes­sats en política inter­na­ci­o­nal. Con­nec­teu-vos a les imat­ges dels nord-core­ans plo­rant per la mort de Kim Jong-il (a You­Tube: North Kore­ans cry the dead Kim Jong-il). Hi veu­reu mul­ti­tuds arren­gle­ra­des, més o menys uni­for­ma­des, age­no­lla­des, de qua­tre potes i col­pe­jant el terra amb els punys. Si talleu el so i con­tem­pleu les imat­ges mudes, sem­bla com si es par­tis­sin de riure fins a les llàgri­mes. Dis­sor­ta­da­ment, els nord-core­ans tenen motius sobrats per plo­rar. Les llàgri­mes són forçades, però no tenen res a veure amb el culte a la per­so­na­li­tat del tirà que fou ridícula­ment cone­gut com a “esti­mat líder”.

Hi ha dos esce­na­ris per a la tran­sició nord-core­ana després de Kim Jong-il. L'un és dolent; l'altre és pit­jor. El pri­mer fóra una tran­sició suau, amb el fill del tirà mort, el jove i inex­pert Kim Jong-un, aca­pa­rant ràpida­ment el poder de l'única dinas­tia comu­nista del pla­neta amb el suport de la Xina i la pas­si­vi­tat de Corea del Sud, ate­mo­rida pel cost que li supo­sa­ria la reu­ni­fi­cació. A Seül encara recor­den el que va cos­tar a Ale­ma­nya empas­sar-se la seva mei­tat comu­nista després de la cai­guda del Mur els anys 1989-1990. El segon esce­nari fóra una tran­sició com­pli­cada, amb un buit de poder i els mili­tars nord-core­ans llui­tant pel con­trol del magre arse­nal atòmic del país.

En tots dos casos, el poble nord-coreà tin­dria motius per plo­rar de fam o de cares­tia en un estat fallit que dis­posa d'arma­ment nuclear, on l'esce­nari d'una guerra atòmica per cobdícia o per imprudència és alguna cosa més que una pos­si­bi­li­tat remota de conte de ter­ror i política-ficció. En el pit­jor dels esce­na­ris nord-core­ans, fóra el món sen­cer el que tin­dria motius per als plors ni diver­tits ni forçats.