Què proposa l'oposició?

Cada cop és més per­cep­ti­ble. Parlo d'aquest fre­gar-se les mans d'un cert sec­tor de l'esquerra que, incapaç de bas­tir una alter­na­tiva a curt ter­mini, cele­bra cada enso­pe­gada del govern com una victòria. És una remor sorda, que s'expressa més entre línies que no pas d'una manera franca. Bro­lla d'uns sec­tors als quals espan­tava que les elec­ci­ons espa­nyo­les dei­xes­sin el PP en mans de CiU; miops com són, pre­fe­rei­xen que sigui CiU la que d'alguna manera roman­gui en mans del PP, sense ado­nar-se que així és Cata­lu­nya sen­cera la que queda a mercè dels popu­lars. No hi compto, entre aquesta gent, una altra mino­ria que també fa fes­tes dels errors i entre­ban­ca­des del govern: la que sem­pre pre­fe­rirà un par­tit de matriu espa­nyola, sigui de dreta o d'esquerra, abans que un altre d'obediència estric­ta­ment cata­lana.

Uns i altres coin­ci­dei­xen aques­tes dies amb la resta de l'opo­sició a blas­mar sense mira­ments la gestió del govern. I en alguns aspec­tes tenen tota la raó. Ningú amb dos dits de front pot aplau­dir-ho sense mati­sos, el que ha fet l'equip del pre­si­dent Mas. Però el que s'escolta a la ràdio i es lle­geix als dia­ris és un crítica ben super­fi­cial, abso­lu­ta­ment pre­vi­si­ble, només a la con­tra, gens cons­truc­tiva, que mai no pro­posa. No es volen més reta­lla­des, ni que s'abai­xin sous, ni que s'implan­tin taxes, siguin sanitàries o turísti­ques. D'acord. Però, per què no es vol tot això? I sobre­tot, què pro­posa, a canvi, l'opo­sició?