Opinió

Blaus & Blues

“...el cor d'uns quants, ja que creiem que, efectivament,
una música pot expressar els anhels d'un poble”

Aquests dar­rers dies amb la mort d'Enric Bar­bat, he entrat en un bucle melancòlic, per­fec­ta­ment ente­ne­dor per als que cre­uen que, la musica és el patri­moni més directe d'un poble i el reflex menys difu­mi­nat d'una deli­cada situ­ació social. Bar­bat i Els Setze Jut­ges van con­cre­tar de manera diàfana la manca de lli­ber­tat d'expressió d'un temps i d'un país. D'aquest peri­ple, en sortí un sen­ti­ment que encara per­viu en el cor d'uns quants, ja que cre­iem que, efec­ti­va­ment, una musica pot expres­sar els anhels d'un poble.

El ‘blues' ame­ricà és exem­ple d'una afir­mació col·lec­tiva, però amb una curi­osa gira­gonsa: com a gènere musi­cal basat a fer ser­vir unes deter­mi­na­des notes que evo­quin tris­tesa i l'ús repe­ti­tiu dels acords del blues, dins un patró de dotze com­pas­sos, neix d'un poble opri­mit: l'afro­a­me­ricà del delta del Mis­sis­sipí amb un potent ramal de la població negra que havia emi­grat a Chi­cago. Tot passà en una situ­ació sem­blant a la nos­tra: després de la Gran Depressió. En aquell temps, un com­po­si­tor va defi­nir el blues com no tenir diners per com­prar men­jar i fer pas­sar la gana amb una gui­tarra. El blues, durant gai­rebé trenta anys, no va ser gens con­si­de­rat a l'Amèrica que des­cri­via amb tant dolor. Eren músics de car­rer i a més negres. No eren l'Amèrica de cap somni. La indústria ame­ri­cana, de seguida hi va veure poten­cial, per entre­te­nir, no pas per expres­sar una cul­tura, i va manu­fac­tu­rar nois blancs, ben pen­ti­nats, de casa bona i que tin­gues­sin la veu fosca, com un tal Elvis Pres­ley. Men­tres­tant, els grans músics com ara Muddy Waters, B.B. King, Ligh­ting Slim i molts altres ana­ven a Angla­terra a gua­nyar uns diners. Era el 1961, i aquesta és la “gira­gonsa”: el blues va arre­lar a Angla­terra i d'allí va tor­nar als Estats Units. La sen­si­bi­li­tat musi­cal de gent com ara Eric Bur­don, John Mayall i Man­fred Mann, i llocs com ara l'emblemàtic club regen­tat per Ale­xis Cor­ner, al barri d'Ealing, es van con­ver­tir en la base de tota aquesta música con­tem­porània. Els matei­xos Rolling Sto­nes van por­tar un blues clàssic escrit per Willie Dixon i titu­lat Little Red Roos­ter al número u de les llis­tes. El blues va acon­se­guir que els crítics de jazz angle­sos li dones­sin el vis­ti­plau i després l'accep­tació d'Amèrica va ser més fàcil. Fins i tot l'evo­lució elèctrica va esde­ve­nir a Lon­dres pri­mer. L'exem­ple fas­ci­nant fóra l'anada de Jimmy Hen­drix, per enci­sar el món sen­cer en una car­rera ful­gu­rant i tràgica. Els angle­sos van elec­tri­fi­car el blues i dona­ren genis com ara Eric Clap­ton. En con­seqüència els ame­ri­cans van aca­bar ren­dits a la música “seva”; mal­grat després, tot es bar­rejà amb pop, dance i un llarg etcètera per aca­bar amb un esperpèntic hip-hop.

Per què a casa nos­tra no ha arre­lat, el blues? Big Mama el prac­tica des de fa temps, però curi­o­sa­ment, més en anglès, i ho fa bé; té força i li ha dedi­cat molts anys. Es pot can­tar un blues en català? Creia que no, fins que he escol­tat un grup ano­me­nat Blues de Pico­lat. Tenen poca pro­ducció; només qua­tre enre­gis­tra­ments, però la ren­dició de les lle­tres en català encaixa a la per­fecció. No ho havia vist mai. Són de la Cata­lu­nya del Nord. Hi ha altra gent que prac­tica el blues amb gran sen­si­bi­li­tat i experiència, però bàsica­ment com a ins­tru­men­tis­tes: Ama­deu Casas, Tan­do­ori LeNoir o els Blues Mes­sen­gers. Però la dis­ci­plina no, no ha arre­lat i menys s'ha con­ver­tit en un ins­tru­ment per par­lar de les inqui­e­tuds d'un país i una cul­tura que a mi em sem­bla “cir­cu­lar”, en el sen­tit de donar vol­tes, sense sen­tit ni propòsit. Els angle­sos van reconèixer el valor expres­siu del blues, perquè ells esta­ven en una post­guerra i en penúria econòmica. Pot­ser és que a casa nos­tra el dolor no és prou fort, ni les pata­ca­des prou pro­fun­des per fer sor­tir la veu d'un poble que pateix i cerca l'expressió artística per redi­mir-se; com quan nai­xien Els Setze Jut­ges, ara ja fa cin­quanta anys. Calla que vin­dran els blaus! O encara són “gri­sos”?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.