Tabú i monarquia

No deixa de ser impres­si­o­nant com poden can­viar algu­nes coses en pocs anys. El tabac, per exem­ple. No fa pas tant era ben pre­sent en ofi­ci­nes, bars i en mol­tes cases, i ara se'ns fa ben estrany veure algú que fuma en algun d'aquests espais. Amb la monar­quia espa­nyola ha pas­sat alguna cosa sem­blant. Molts recor­da­reu, per exem­ple, les dis­cul­pes que va haver de dema­nar –o va voler dema­nar– Jordi Pujol per les “rio­tes” pro­vo­ca­des per la infanta Helena en el pro­grama de Miquel Calçada a TV3. Res de l'altre món, d'altra banda: una foto d'Helena plo­rant el dia de la inau­gu­ració dels Jocs de Bar­ce­lona pen­java d'una paret del plató. Res com­pa­ra­ble amb el trac­ta­ment que alguns pro­gra­mes d'humor, aquí i fora d'aquí, fan actu­al­ment de la monar­quia. O com això que van fer ahir de fer públics, pre­sump­ta­ment, tots els comp­tes “reials”. Una qüestió que no fa ni qua­tre dies era total­ment tabú. De més ver­des en madu­ren, diu la dita, cosa que, per experiència fami­liar pròpia, saben molt bé el rei, el príncep i a la casa reial. La qüestió és saber si madu­ren perquè hi ha millo­res democràtiques o perquè a algú li interessa ara mateix tirar lle­nya al foc. Que tot podria ser. O ja és.