Cal un cop de timó polític

Ningú podrà acu­sar Artur Mas de ser un polític popu­lista. Com­par­ti­des o no, les dràsti­ques mesu­res econòmiques que imposa en el seu pri­mer any de man­dat el reve­len com un gover­nant res­pon­sa­ble, que no cedeix als cants de sirena del popu­lisme i que manté una línia de coherència ben notòria. Algú va dir que Mas tenia el rigor propi del pro­tes­tan­tisme. És una bona obser­vació. Weber a part, Mas encarna valors emblemàtics de l'ètica pro­tes­tant: tre­ball, dis­ci­plina, aus­te­ri­tat, prin­cipi d'estalvi... Mas podria haver pre­si­dit la Gene­ra­li­tat en una època de bonança com la de la legis­la­tura ante­rior. Però, en canvi, ha hagut d'afron­tar un dels períodes més crítics de l'era democràtica per a la màxima ins­ti­tució cata­lana. Enmig d'aquest con­text i en una època en què la bana­lit­zació de la rea­li­tat és supe­rior a la rea­li­tat, Mas ensorra la cari­ca­tura que li van cons­truir els guio­nis­tes de Polònia, una defor­mació frívola i xulesca que no s'adiu amb la con­tenció i equi­li­bri que mos­tra el pre­si­dent. Superada l'erupció par­ti­dista, fa la impressió que són molts els ciu­ta­dans que, mal­grat cri­ti­car les reta­lla­des del govern, reco­nei­xen que Mas és un pre­si­dent sòlid, una figura incom­pa­ra­ble amb el per­fil tan gris de José Mon­ti­lla.

Però un cop expo­sats aquests actius sobre la figura del pre­si­dent, la pre­gunta pri­mor­dial és: ¿fins quan Mas podrà cape­jar el tem­po­ral sense ofe­rir una lec­tura explícita­ment ideològica, política, de la rea­li­tat? Cata­lu­nya, i ja sabem que el govern ho sap, no és i no hau­ria de ser una comu­ni­tat de veïns d'una finca que lloga els ser­veis d'una ges­to­ria perquè li faci les tas­ques admi­nis­tra­ti­ves. Si tenim en compte que de moment el con­se­ller que ha mar­cat un per­fil ideològic més alt és Felip Puig amb el seu messiànic con­cepte d'ordre, ja està tot dit. Però la resta del govern, aplau­dit per la manera digna amb què afronta les urgències impe­ra­ti­ves, encara deu una lec­tura política. Cap a on van les reta­lla­des? Dóna per a gaire més l'espec­tre del pacte fis­cal? Resig­nar-se a una Gene­ra­li­tat que admi­nis­tra el sou dels fun­ci­o­na­ris i poca cosa més, sig­ni­fica apla­nar l'opa hos­til d'un Estat que, des de sem­pre, ha vol­gut esbor­rar-te. El full de ruta no pot ser només cre­di­tici i admi­nis­tra­tiu. Cal més que mai, de manera urgent, defi­nició política. Cal saber no només on som sinó cap a on volem i podem anar.