Dotze campanades

Des de fa un munt d'anys –per més enllà que vagi en la memòria no recordo cap any sense fer-ho–, acasa meva es varen començar a com­me­mo­rar les dotze cam­pa­na­des que mar­quen el final del dia 31 de desem­bre men­jant o, més ben dit, engo­lint els dotze grans de raïm per entrar a l'any següent amb bon peu. Aquest cos­tum ja gene­ra­lit­zat, se'ns ha inte­ri­o­rit­zat a tots de tal manera que si algun any, per la raó que sigui, algú ho deixa de fer sem­bla com si s'hagués incom­plert amb un pro­to­col neces­sari i esta­blert que té alguna impli­cació. Una abso­luta absur­di­tat!

Aquest modern cos­tum està tan estès i inte­ri­o­rit­zada que totes les cade­nes de tele­visió de l'Estat fan mans i mànigues per situar per­so­nat­ges de reclam (alguns amb més reclam que altres, i tots, abso­lu­ta­ment tots, mar­cats per una aurèola hor­tera indes­tri­a­ble d'ells matei­xos) a les pla­ces majors dels muni­ci­pis o davant d'esglésies i cate­drals per ser els por­ta­veus dels dotze tocs de cam­pana que acom­pa­nyen, en el nos­tre calen­dari, el canvi d'any.

Bé, doncs, si alguna cadena de tele­visió o mitjà de comu­ni­cació hagués pen­sat que, aquest any o l'any pas­sat, un bon esce­nari per donar les cam­pa­na­des del final de desem­bre podria haver estat el magnífic entorn de la plaça de la cate­dral de Girona s'hau­ria tro­bat amb un pam de nas i una lamen­ta­ble sor­presa. Segons sem­bla, aquest és el segon any que a la cate­dral de Girona no sonen les dotze cam­pa­na­des que mar­quen la fi d'un any i el prin­cipi de l'altre. Segons sem­bla, tot i que durant tots els dies, de totes les set­ma­nes de tots els mesos de l'any, els quarts i les hores sonen pun­tu­al­ment en el rellotge de la cate­dral, (en dono fe), mis­te­ri­o­sa­ment aquests sons trans­cen­dents de la dar­rera hora del 31 de desem­bre que con­grega un munt de joves i famílies que volen cele­brar-ho al vol­tant de l'exte­rior del tem­ple, no sonen. No se sen­ten.

Deu ser casu­a­li­tat? Vull pen­sar que sí, que hi ha un pro­blema tècnic que pot expli­car aquesta falta de sono­ri­tat. Se'm faria lleig ima­gi­nar-me que, com que la festa de Cap d'Any (amb tota la dis­bauxa que com­porta) és una cele­bració pagana, algú amb res­pon­sa­bi­li­tat eclesiàstica hau­ria pogut deci­dir no acon­ten­tar el munt de cele­brants que, amb l'ampo­lla i el raïm a la mà, allí es con­cen­tren i que, més tard, dece­buts i estra­nyats, ja fa dos anys que brin­den i es men­gen els fruits simbòlics a des­hora.