Joan Sales, 100 anys

Enguany farà cent anys del nai­xe­ment de Joan Sales. Nas­cut a Bar­ce­lona el 19 de novem­bre del 1912 a Bar­ce­lona en el si d'una família cata­la­nista tra­di­ci­o­nal pro­ce­dent de Vall­clara, a la Conca de Bar­berà, repre­senta mol­tes coses que es resu­mei­xen en una: encarna com ningú una manera d'enten­dre el país, una manera de ser català, pro­ba­ble­ment la més autèntica i la menys còmoda. Ell, al cos­tat d'un grup minúscul de per­so­nes, va pro­ta­go­nit­zar una tasca trans­cen­den­tal; va guar­dar el tes­ti­moni d'una de les famílies espi­ri­tu­als del cata­la­nisme i el va saber pas­sar a la següent gene­ració. Gràcies a ell, entre la fi de la Guerra Civil Espa­nyola i la res­tau­ració de la Gene­ra­li­tat no hi ha la fos­cor abso­luta. Va encen­dre un fanal i va fer, dis­cre­ta­ment, un recor­re­gut de cinc dècades.

Abans d'això, però, ja va exhi­bir una gran visió a llarg ter­mini. Joan Sales entén abans que ningú, i en plena guerra, que el país està per damunt de les ide­o­lo­gies inter­na­ci­o­nals. Més encara; que el país és víctima d'aques­tes ide­o­lo­gies. És ofi­cial de l'exèrcit repu­blicà i milita al PSUC, però apro­fita un permís per donar-se'n de baixa i afi­liar-se a Unió, el par­tit rep de tots cos­tats. També comprèn ràpida­ment que ni fran­quis­tes ni repu­bli­cans són cap garan­tia de res per a Cata­lu­nya. Si al front aguanta les bom­bes fei­xis­tes, a la rere­guarda el Ser­vei d'Intel·ligència Mili­tar (SIM) repu­blicà pro­voca la mort de tres dels seus ger­mans, a qui té tan­cats en un camp de con­cen­tració.

Durant la guerra, Joan Sales s'escriu dot­ze­nes de car­tes amb el poeta Màrius Tor­res, con­va­les­cent al sana­tori de Puig d'Olena. Aquesta cor­res­pondència, que veurà la llum amb el nom de Car­tes a Màrius Tor­res, cons­ti­tu­eix una de les obres literàries cata­la­nes cab­dals i reclou tota la filo­so­fia vital de Joan Sales. Posa la pell de gallina pen­sar que les va escriure abans de com­plir 30 anys, demos­trant una madu­resa intel·lec­tual precoç i un immens talent lite­rari.

Per­duda la guerra, l'exili. Pri­mer França, després la República Domi­ni­cana i al final Mèxic. Però ell té pressa.

Jun­ta­ment amb Rai­mon Galí, amb qui havia fun­dat els impres­cin­di­bles Qua­derns de l'Exili, deci­deix tor­nar a la pàtria de seguida que sigui pos­si­ble. “Val més aixe­car la paret d'una ermita a Cata­lu­nya que no pas una cate­dral a Mèxic”, diu. També en això és un visi­o­nari; intu­eix que la dic­ta­dura va per llarg i que roman­dre a l'exili equi­val a l'esllan­gui­ment, a la des­con­nexió amb el país. Els que s'hi que­den, efec­ti­va­ment, els per­drem per sem­pre.

Torna a Bar­ce­lona amb una missió i s'hi dedica amb cor i ànima. Bas­teix del no-res el Club Edi­tor per publi­car autors con­tem­po­ra­nis cata­lans i estran­gers, de qua­li­tat, per nodrir un públic lec­tor que veu al llin­dar de la des­a­pa­rició. Esquiva la dic­ta­dura i edita lli­bres com ara La plaça del Dia­mant, de Mercè Rodo­reda; El tes­ta­ment, de Xavier Ben­gue­rel, i Bearn o la sala de les nines, de Llo­renç Villa­longa. També hi publica la seva gran obra, Incerta glòria, una de les deu millors novel·les cata­la­nes del segle XX. Joan Sales mor el 1983 i reposa per sem­pre a Siu­rana. Ara que en cele­brem el cen­te­nari és moment de pre­gun­tar-nos què ha pas­sat, durant molts anys, amb Joan Sales. A mi ningú no me'n va par­lar ni a l'escola ni a la uni­ver­si­tat, i això que vaig aca­bar dues car­re­res de lle­tres. Intu­eixo que els guar­di­ans de l'edu­cació l'han ban­de­jat; és un autor que fa pen­sar massa. Jo el vaig conèixer no fa tants anys, quasi per atzar, perquè Joan Sales és un escrip­tor que viatja a través del boca-ore­lla.