L'Ateneu de la Grober, encara

Se m'ha aca­bat l'any tan de pressa! S'ha aca­bat sense haver tro­bat un racó per agrair el seu interès als lec­tors que m'han fet arri­bar comen­ta­ris a la crònica que vaig dedi­car al vell cine Modern. Agrair i apro­fi­tar, és clar. Els meus records eren frag­men­ta­ris, externs, de veí de la casa, de cli­ent del local, de pas­sa­vo­lant. En canvi, els lec­tors reme­mo­ren la seva pròpia experiència i la memòria fami­liar, l'emoció i un punt d'enyo­ra­ment.

Aquell noiet alumne de l'Ate­neu, que cor­ria amb calça curta als anys cin­quanta, i té ben pre­sent la tasca pedagògica dels seus mes­tres. Pri­mer –diu– la senyo­reta Annita (mare d'en Rafel Martí), els senyors Mas i Pujo­lar entre altres, de qui va apren­dre molt, i el direc­tor Mn. Joa­quim. Recorda espe­ci­al­ment els esmor­zars amb llet i cafè i ensaïmades –ensaïmades en aquells anys!– al bar del local, després d'actes reli­gi­o­sos cele­brats a les Vet­lla­do­res o a l'església dels Dolors. Al local hi assa­java l'Orfeó Cants de Pàtria, que diri­gia el Mes­tre Baró. Els tre­ba­lla­dors de la Gro­ber i els seus fami­li­ars teníem un impor­tant des­compte en les entra­des del cine.

Una lec­tora que va ser can­taire de l'Orfeó em retreu que no en parli. Creu que la música era una acti­vi­tat de l'obra social de la Gro­ber. No sé quan es va crear ni tam­poc quan va dei­xar d'actuar, però puc dir que jo hi anava als 10 o 11 anys i devia ser el 1931, i la meva ger­mana ja feia cinc anys que hi can­tava. Érem una bona colla de can­tai­res.  Els diven­dres al ves­pre hi havia assaig con­junt: les noies (sopra­nos i con­tralts) i els homes (tenors, barítons i bai­xos). Als petits, abans de començar els assa­jos par­ci­als entre set­mana, ens dona­ven classe de sol­feig. El direc­tor, que era el pres­tigiós senyor Baró Güell, tan poc recor­dat, amb una dedi­cació exem­plar, estava auxi­liat per un altre músic excel·lent, el senyor Eli­seu Baró. Recordo con­certs a Girona, a l'ermita dels Àngels, a Tar­ra­gona i al Ven­drell, on per cert, visitàrem l'insigne Pau Casals a casa seva (i ell ens ho va agrair tocant-nos un parell de peces), a Mont­pe­ller, on per­noctàrem a la Uni­ver­si­tat (era a l'estiu),.. Cantàvem sar­da­nes (de vega­des acom­pa­nyats d'orques­tra), cançons popu­lars, tra­di­ci­o­nals, litúrgi­ques.... 

També recorda que, en temps de guerra, a la sala gran es feia ball i allà, a la pla­tea i també al pri­mer pis, hi havia ballat més d'una vegada. Hi vaig apren­dre el poc que en sé, de ballar.

 Un altre ama­ble comu­ni­cant em recorda que a l'Ate­neu hi havia la que va ser pri­mera escola de for­mació pro­fes­si­o­nal de Girona: s'hi feien clas­ses de tor­ne­ria, enqua­der­nació, dibuix...

No he citat els noms dels infor­mants, per prudència. De tota manera el més sin­cer agraïment en nom propi i dels lec­tors. I a tots, el desig d'un any nou espe­rançat.