La palmera d'Egipte

Molt més enllà de l'Egipte actual de la plaça Tah­rir, hi ha l'Egipte de la història i, encara més, el de la tra­dició. En les expo­si­ci­ons i con­cur­sos de pes­se­bres que hem pogut veure aquests dies hi hem tro­bat sovint el dio­rama cor­res­po­nent a la fugida a Egipte, amb les piràmides reta­lla­des sobre un cel de paper blau. Aquest epi­sodi bíblic, pot­ser més simbòlic que històric, és con­nec­tat per l'evan­ge­lista Mateu amb una vella pro­fe­cia: Jesús hau­ria viat­jat al lloc on els isra­e­li­tes van ser esclaus per refer després el camí des de l'escla­vi­tud fins a la terra pro­mesa i entrar així de ple en la història del seu poble. Aquesta ruta, des­crita per Renan, Mau­riac o Papini, musi­cada per Ber­lioz i per una popu­lar nadala cata­lana, ha estat objecte de cen­te­nars de repre­sen­ta­ci­ons plàsti­ques, tant en pin­tura com en escul­tura i, final­ment, en cinema: la millor esce­ni­fi­cació moderna del tema la tro­bem en unes magis­trals seqüències mudes d'Il van­gelo secondo Mateo, de Paso­lini.

En un altre film poc ins­pi­rat, La sacra fami­glia, de Raf­fa­ele Mertés, que hem pogut veure aquests dies per tele­visió, s'evoca una lle­genda dels evan­ge­lis apòcrifs: la de la pal­mera que neix sob­ta­da­ment enmig del desert perquè l'infant Jesús pugui ali­men­tar-se amb el suc dels seus dàtils. També s'hi refe­reix Gerardo Diego en el retaule escènic El cerezo y la pal­mera, on l'arbre del desert s'enllaça sub­til­ment amb les pal­mes del diu­menge de Rams: “Si la pal­mera supi­era / que sus ramas algún día...”. A la cape­lla d'un con­vent ama­gat de Girona hi ha un altar neogòtic refor­mat per l'arqui­tecte Rafael Masó amb Jesús, Josep i Maria asse­guts sota l'ombra d'una pal­mera: una taca de verd ruti­lant enmig dels dau­rats del retaule. El títol d'aquest con­junt és el clàssic de dot­ze­nes d'obres artísti­ques: des­cans en la fugida a Egipte. També es titula així un ten­dre i res­plen­dent poema de Rai­ner Maria Rilke, que és, sens dubte, la millor glossa del mis­teri. Quan els tres fugi­tius van fer una atu­rada forçosa en el camí, “l'arbre que silen­ci­o­sa­ment pen­java sobre ells/ amb ser­vi­cial reverència s'inclinà; / les seves fulles orna­ven per a l'eter­ni­tat els fronts dels fara­ons morts,/ però ara se sen­tien flo­rir noves coro­nes/ i ells repo­sa­ven com en un somni”.