Vistes des del tren

El sol vola aquests dies baix, el mar està depri­mit i enfon­sat perquè les min­ves de gener fan el seu fet i jo con­tem­plo aquest espec­ta­cle anual des del tren que al matí em porta a la feina i penso que és una de les for­mes del plaer ocu­lar. El bit­llet s'acaba d'apu­jar escan­da­lo­sa­ment però davant una visió pai­satgística com aquesta encara és barat. (No ho diguin a Renfe ni a Mas-Colell, facin-me el favor). Aquell mili­o­nari que vigila els seus pous de petroli en el desert em sem­bla que can­vi­a­ria extrac­ci­ons i horit­zons per aquest sol, aquest mar i aquest tren. Jo ho faria. O vull pen­sar que ho faria.

Els que defen­sen que el tren de la costa hau­ria de cir­cu­lar sub­terrània­ment perquè entor­peix el pas i la visió són els que no van mai amb tren. Els que hi anem el volem a cel obert. Si ens tras­lladéssim a la feina o tornéssim a casa per sota terra arri­baríem als llocs amb el color tren­cat i sense esma de fer res de bo i el país ani­ria direc­ta­ment a la ruïna per falta de béns i per falta d'acti­vi­tat a les alco­ves. Ara se m'acut que això ja ho vaig escriure fa un temps, més o menys amb les matei­xes parau­les. No hi fa res. Jo defenso que els arti­cu­lis­tes dels dia­ris puguem anar repe­tint els arti­cles i que els lec­tors, en comp­tes de pro­tes­tar, en siguin com­pren­sius. Si als can­tants se'ls dema­nen les matei­xes cançons, si al Liceu pro­gra­men des de fa cent anys les matei­xes òperes, si la gent a la tele­visió busca les pel·lícules que ha vist mil vega­des i si el sol vola baix i el mar s'ajup cada gener i el petro­lier segueix allí, per què nosal­tres no podem escriure repe­tit?

L'altre dia, anant amb tren, vaig veure una noia que este­nia roba en una ter­rassa que rebia l'impacte del sol baix de gener. A Ciu­tadà Kane, el nar­ra­dor s'estra­nya que un home tan poderós com el pro­ta­go­nista s'hagi mort pro­nun­ci­ant un so tan vul­gar com Rose­bud. El seu inter­lo­cu­tor, un ancià amic de Kane, li diu: “Quan jo era jove vaig veure fugaçment des d'un tren una dona bellíssima en l'andana d'una estació. Han pas­sat molts anys i li asse­guro que des de lla­vors no hi ha hagut ni un dia de la meva vida que no pensés en la visió extra­or­dinària.”

Renfe m'hau­ria de fer viat­ger d'honor.