La dreta que falta

Fran­ca­ment, més enllà d'algu­nes indi­vi­du­a­li­tats, no la sé veure, aquesta “dreta espa­nyola moderna que entén de veri­tat la rea­li­tat cul­tu­ral dife­ren­ci­ada” de Cata­lu­nya sobre la qual s'ha escrit aquests dies. De manera que no, el que pre­o­cupa no és la seva existència, sinó la seva man­cança.

Par­ti­cu­lar­ment, em com­plau­ria que la dreta que governa l'Estat entengués Cata­lu­nya. Però no només que l'entengués. Vol­dria, també, que la res­pectés, que és tota una altra cosa, més impor­tant. Desit­ja­ria, encara, que no posés bar­re­res al com­pli­ment de les deci­si­ons, acords i nor­mes apro­va­des democràtica­ment pels cata­lans. Ja es veu, doncs, que la com­prensió, que sem­pre s'agra­eix, té poc valor si no va acom­pa­nyada del res­pecte i de l'aca­ta­ment de la volun­tat de la majo­ria.

Hi ha, tan­ma­teix, una altra qüestió. Aquesta “rea­li­tat dife­ren­ci­ada” a la qual s'al·ludeix no és només d'ordre cul­tu­ral, lingüístic i històric; ho és, també, de caràcter econòmic, social, polític... El fet dife­ren­cial, per tant, no des­cansa única­ment en el pas­sat. És una volun­tat de ser for­ta­ment arre­lada en el pre­sent, que creix i que vol pro­jec­tar-se en el futur. Però els que cer­ti­fi­quen l'existència d'aque­lla dreta espa­nyola que ens comprèn només veuen un “sobi­ra­nisme obses­siu” en tot això. De cap manera no volen accep­tar que la sobi­ra­nia, exer­cida democràtica­ment i en el grau que vul­guin els cata­lans, pot ser una eina excel·lent per a la cons­trucció euro­pea i un bon camí per superar la crisi.