La mort no ens redimeix

Arran de la mort de Manuel Fraga Iri­barne s'ha tor­nat a evi­den­ciar l'acti­vi­tat d'aquells sub­tils i vells movi­ments des­ti­nats a con­ser­var la paràlisi. Fraga ha estat lloat per la ultra­dreta. Ha estat aco­mi­a­dat amb un to lacri­mo­gen per aquell seg­ment que, pot­ser per peresa, encara és desig­nat amb el nom de “dreta civi­lit­zada”. Ha estat legi­ti­mat pels que impo­sen la lec­tura pie­tosa de la Tran­sició com un dels moments zen de la nos­tra història con­tem­porània, cosi­fi­cació de la tesi leib­ni­zi­ana del “millor dels mons pos­si­bles”. Ha estat rei­vin­di­cat pel patri­o­tisme d'una esquerra incapaç de rebut­jar les seves pròpies ics: “Tenía el estado en la cabeza”, diu Felipe González en reco­nei­xe­ment a Fraga. Ha estat pon­de­rat per aquell peri­o­disme fal­sa­ment tou, que, lluny de subrat­llar la con­tinuïtat natu­ral entre dos dic­ta­dors, va pre­sen­tar només com una anècdota pin­to­resca l'abraçada entre Fraga i Fidel Cas­tro. Part de la bio­gra­fia de Fraga ha estat ampu­tada per aquells sec­tors que només con­sig­nen el seu per­fil com a polític de l'era democràtica, com a fun­da­dor del PP i com a pre­si­dent de Galícia. Ja se sap: l'amnèsia deli­be­rada exi­geix molt de rigor, per obli­dar cal no obli­dar cap detall. El resul­tat és que Fraga ha mort com va viure, amb impu­ni­tat, sense que el sis­tema democràtic li demanés unes òbvies res­pon­sa­bi­li­tats en la seva par­ti­ci­pació activa en un règim dic­ta­to­rial, assassí i de ter­ror com va ser el fran­quisme. Un cop com­pro­vada aquesta barra lliure de la Història i atès que fer apo­lo­gia del geno­cidi con­tra els cata­lans surt gra­tis, no és estrany que el Fraga democràtic ens obse­quiés de manera cíclica amb diagnòstics com: “Vam ocu­par Bar­ce­lona el 1939 i estem dis­po­sats a fer-ho tan­tes vega­des com cal­gui” o “A los inde­pen­den­tis­tas hay que col­gar­los de algún sitio”.

És cert que Fraga va tenir un paper pri­mor­dial en la Tran­sició. En aquesta mesura també hi devia con­tri­buir la seva saga­ci­tat a l'hora de saber veure que la democràcia podia ser un bon ins­tru­ment per mini­mit­zar el propi pas­sat dic­ta­to­rial. Però aquests dies és reve­la­dor obser­var com en nom de la cor­recció política i un fres­sat i pre­sumpte elogi de la com­ple­xi­tat, molts ana­lis­tes no gosen embar­dis­sar-se tot dient que Fraga és el que és: un fei­xista tor­nas­so­lat. En aquest punt el rela­ti­visme esta­bleix una aliança amb la legi­ti­mació (pas­siva) del fei­xisme.