El mèrit i les metàfores

El cre­uer Costa Con­cor­dia s'enfonsa i el con­se­ller del Banco San­tan­der Fran­cisco Luzón es jubila amb una pensió de 56 mili­ons d'euros. Què tenen a veure una cosa amb l'altra? Apa­rent­ment, res. Però sí. Totes dues notícies són metàfores per­fec­tes. La pri­mera ja la va expli­car en Manuel Cuyàs diven­dres en aquest mateix espai. El vai­xell que pilo­tava Fran­cesco Schet­tino es va enfon­sar just quan començava aquest any que els ente­sos pro­nos­ti­quen com el de l'empo­bri­ment, el de la immersió d'Europa en el fons més pro­fund de la crisi econòmica. La metàfora con­ti­nua amb Schet­tino sent el pri­mer d'aban­do­nar la nau, men­tre el pas­satge i la resta de tri­pu­lació que­da­ven pràcti­ca­ment aban­do­nats a la seva sort, com a símbol que els veri­ta­bles res­pon­sa­bles de la crisi han sor­tit indem­nes del nau­fragi. I la metàfora naval acaba amb l'auto­ri­tat marítima de Liorna esbron­cant el capità per haver aban­do­nat la nau al crit de “Vada a bordo, cazzo”. Aquí sí que m'hau­ran d'aju­dar vostès a deci­dir si, metafòrica­ment, qui envia el capità a tor­nar al coman­da­ment de la nau és algú amb més seny, capa­ci­tat i auto­ri­tat que Schet­tino o si som els ciu­ta­dans els que ho diem als nos­tres gover­nants. Perquè tant podria ser Merkel dient a Zapa­tero o a Rajoy el que han de fer com algú que estigués per sobre de Merkel posant a tot­hom per sota seu al lloc que li cor­res­pon. En aquest cas, per tro­bar a algú que tin­gui més auto­ri­tat que Merkel hem de sor­tir del que són per­so­nes físiques, i només podem anar a parar a aquesta entelèquia que ano­me­nem mer­cats. Ja estem ben arre­glats, doncs, si qui crida “Vada a bordo, cazzo” són els mer­cats, perquè hem tan­cat el cer­cle anant a parar als que van ori­gi­nar la crisi situ­ats ara com a con­duc­tors de les mesu­res per recon­duir-les. I em temo que la metàfora va per aquí, perquè la idea que som els ciu­ta­dans els que donem l'ordre als capi­tans no és metàfora ni res, sinó pura ficció.

L'altra metàfora, la del ban­quer Luzón, s'explica sola. Se'n va voluntària­ment i s'endú 56 mili­ons d'euros a casa. A par­tir d'aquí, vostès i jo podem ves­tir la metàfora de tota la ràbia i la demagògia que vul­guem en relació amb les con­seqüències de la crisi, però ni així acon­se­gui­rem superar la cru­el­tat de la rea­li­tat: Fran­cisco Luzón va ser dis­tin­git el mes de novem­bre pel govern de Zapa­tero amb la meda­lla d'honor del mèrit al tre­ball.