LA CRÒNICA
DE badalona
La tercera de Catalunya
Amb un padró d'unes dues-centes vint mil persones i sense comptar els molts sense papers que deuen malviure a la ciutat, Badalona és la tercera ciutat de Catalunya en nombre d'habitants. Una urbs de difícil equilibri, ja que el seu creixement fou desordenat i fet en condicions gens profitoses. Precisament ara fa cinquanta anys que la ciutat arribà als cent mil habitants.
L'any 1962 per primera vegada cent mil persones tingueren residència badalonina, i es va iniciar un període de continuat augment (1962-1973) que elevà el padró a quasi cent vuitanta-cinc mil habitants. Fou el temps de la gran immigració, un quinze per cent procedent de Catalunya i del mateix augment vegetatiu, i un vuitanta-cinc vinguda d'altres punts de la Península, més del cinquanta per cent de terres andaluses. El cinturó industrial oferia feina i l'efecte crida superà les possibilitat d'absorció, en un entorn que no estava preparat per a l'allau de nouvinguts. Les grans indústries no paraven, amb torns de dia i de nit, i la mà d'obra tenia feina assegurada. Alguns pobles andalusos es traslladaren sencers, amb alcalde inclòs, mentre el batlle badaloní d'aleshores, Josep Torras Trias (1961-1964) –únic alcalde de la ciutat que es negà a ocupar la jefatura local del Movimiento– era destituït perquè va oposar-se a l'interès de Porcioles per carregar els neulers migratoris sobre la perifèria barcelonina.
Evidentment, Badalona no estava preparada per a un canvi com aquest, quan molts carrers no eren asfaltats, no hi havia clavegueres ni enllumenat públic a molts barris i ni tan sols hi havia habitatges per situar tanta gent. Feia anys que es mantenien alguns nuclis de barraquisme i la política de fer-los desaparèixer coincidí amb la nova onada migratòria. Calia construir, construir i construir, posant l'ull en terrenys agrícoles i en solars de reserva, i es va iniciar un període de desfici del maó, on els promotors, moltes vegades d'acord amb l'administració, cometien irregularitats de tota mena (construir en zones verdes, superació d'altures autoritzades...). Apareixen Pablo Porta i José Villegas, amb un munt de promocions urbanístiques conflictives. El Patronato Municipal de la Vivienda i La Obra Sindical del Hogar promocionen habitatges. Es dissenyen nous barris i Sant Roc i Pomar neixen al nomenclàtor ciutadà.
Fa cinquanta anys la ciutat canviava de fisonomia. El desordre hauria d'esperar l'adveniment de la democràcia per tancar moltes ferides. Hem avançat, però encara queda una ciutat invertebrada, uns barris poc cohesionats i una autopista que trenca l'harmonia. Molta feina a fer i els vents no bufen a favor.
