Pacte

Els empre­sa­ris i els sin­di­cats avan­cen en la reforma labo­ral. Al con­trari del que es creu i es repe­teix, la màquina s'ha des­en­ca­llat no perquè el govern espa­nyol ame­naci amb la impremta dels decrets –una reforma que no es pacta no s'aplica mai– sinó perquè la situ­ació és crítica de debò. Sí, perquè amb reforma labo­ral i tot, és molt pos­si­ble que l'Estat espa­nyol superi els 6 mili­ons d'atu­rats aquest any.

Davant aquesta xifra no fal­ta­ran els que acu­sa­ran el govern espa­nyol de feble, dèbil i calçasses per no haver donat una bona gar­ro­tada als sin­di­cats, que sem­bla que són els res­pon­sa­bles de tots els mals dels últims dos segles. I el més curiós, o no tant, és que aquest cla­mor s'alça des de les file­res dels intel·lec­tu­als que, sociològica­ment, donen suport al PP. El senyor Rajoy, quan sent aques­tes veus, deu pen­sar allò de: “Amb amics com aquests no neces­sito ene­mics.”

Bé: els empre­sa­ris i els sin­di­cats estan nego­ci­ant i arri­bant a acords. Els que tenen una certa edat recor­da­ran els Pac­tes de La Mon­cloa. Va ser un acord que va per­me­tre començar a con­tro­lar la inflació en un moment en què l'eco­no­mia cata­lana i l'espa­nyola, però també la inci­pi­ent democràcia, se n'ana­ven per l'aigüera. Va anar bé.

Però l'eco­no­mia occi­den­tal sem­bla el mite de Sísif. La pedra sem­pre cau pen­dent avall. No pots bai­xar la guàrdia. Ara, els empre­sa­ris i els sin­di­cats estan pac­tant nous sacri­fi­cis. Són rao­na­bles? Ho seran si ens per­me­ten recu­pe­rar la pis­to­nada i es creen llocs de tre­ball. Un cop més, l'única política pro­gres­sista és la que dóna feina digna. La resta és fulla­raca.