Penellons

La punta noti­ci­a­ble de la set­mana pas­sada, més que no pas els titu­lai­res (que deu ser com cal­dria ano­me­nar els qui escri­uen gros­sos titu­lars), l'han posada certs piu­lai­res (que és com sem­bla que en diuen dels qui fan anar això del twit­ter). Con­cre­ta­ment tres d'ells. Que, en sen­gles apunts (dos en aquest diari, un en l'Ara, tots del diven­dres 3), situ­a­ven en l'espai els des­propòsits de la fre­do­rada que estem patint.

I feien justa conya l'un sobre ai! si Frau Merkel s'assa­benta que aquí es tan­quen uni­ver­si­tats perquè sim­ple­ment ha dei­xat de fer calor, l'altre sobre les set­ma­nes que la cana­lla hau­ria per­dut d'escola a Holanda per estar com a Sit­ges només a 4 graus, i l'altre encara sobre què pas­sa­ria si des del desem­bre estiguéssim tan col­gats de neu com a la zona de Gre­no­ble, Lió, Gine­bra.

L'Europa de les dues velo­ci­tats (quin eufe­misme més lle­pat!) con­ti­nua essent un fet ina­pel·lable, i si dime­cres ante­rior, a propòsit d'un altre con­text, s'invo­cava aquí Max Weber, en aquest d'avui n'hi ha prou de reme­tre a Arnold Toyn­bee i les seves tesis cli­ma­tològiques sobre la història. Hi ha però també l'altra coor­de­nada, la del temps, per enqua­drar l'actual dava­llada de tem­pe­ra­tu­res per sota del que és habi­tual: el gran fred del febrer de 1956. Pot­ser la cala­mi­tat més devas­ta­dora de les mun­ta­nyes de Pra­des entre la plaga de la fil·loxera de finals del XIX, i l'aiguat del 10 d'octu­bre de 1994. Infant va haver-hi, i no pas al camp sinó a ciu­tat, just com­plint per aquells dies els cinc anys, a qui van sor­tir pene­llons a dits i a ore­lles. Ingrat record!

I bé: cap temps pas­sat no fou millor (Ecle­si­astès: 7,10); i tam­poc no és cosa d'ento­nar amb l'italià castís allò del “piove!: porco governo!” Però a còpia de crònic endar­re­ri­ment infra­es­truc­tu­ral, i d'escassa memòria històrica, aquest és un païset cada cop més nyi­cris i figa­flor.