Les relacions entre catalans i espanyols

Com és podrien millo­rar les rela­ci­ons entre cata­lans i espa­nyols? Aquesta és una pre­gunta car­di­nal, la res­posta de la qual no es gens fàcil. Històrica­ment les rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya amb diver­ses alter­na­ti­ves, gene­ral­ment no han estat bones. Espa­nya, més aviat el que ano­me­nem Cas­te­lla, de límits poc defi­nits, sem­pre ha mos­trat una pre­potència i una volun­tat de domini,
de con­trol sobre el poble català, menys­te­nint la seva cul­tura, però prin­ci­pal­ment la seva llen­gua, con­si­de­rant-la com
un fac­tor de dife­ren­ci­ació de
la uni­tat naci­o­nal.

Tot i que aquesta uni­tat, democràtica­ment par­lant, no crec que hagi exis­tit mai, sí
que s'ha donat en la majo­ria
de les regi­ons espa­nyo­les, excep­tu­ant Euskadi i, en certa manera, Galícia, la con­vicció que Espa­nya és una sola uni­tat, i que qual­se­vol dubte
sobre això cons­ti­tu­eix un atemp­tat con­tra aquesta, i
per des­criure-ho s'empra la
paraula sepa­ra­tisme.

La situ­ació És així i, per ara, poc es pot fer per can­viar-la. El segle pas­sat hi va haver un intent rei­te­rat d'intel·lec­tu­als i polítics cata­lans per millo­rar les coses, i és cert que deter­mi­nats intel·lec­tu­als i polítics espa­nyols van fer un esforç per enten­dre-ho, i van mani­fes­tar-se a favor d'un nou clima d'entesa i de col·labo­ració. Avui, dis­sor­ta­da­ment, això és història amarga, i ho hem pogut veure en la seva acti­tud ina­mis­tosa en les deci­si­ons adop­ta­des pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal.

Els cata­lans estem, des­gra­ci­a­da­ment, en un situ­ació d'infe­ri­o­ri­tat, mal­grat la força de
la nos­tra cul­tura, la nos­tra
eco­no­mia i la nos­tra pro­jecció inter­na­ci­o­nal. Per exem­ple, en el cas del turisme o en el rol
del Fut­bol Club Bar­ce­lona. Sense menys­te­nir la nos­tra iden­ti­tat, penso que hem de refle­xi­o­nar i estu­diar quina seria la política ade­quada per millo­rar la situ­ació, sabent que no gau­dim de la sim­pa­tia d'una bona part dels espa­nyols, mol­tes vega­des obse­dits sim­ple­ment –o com a excusa– pel fet de par­lar una altra llen­gua?

Cal recor­dar que Cata­lu­nya ha rebut, al llarg dels anys, una forta immi­gració de la resta d'Espa­nya, una gran majo­ria ja inte­grada, el que no vol dir que ho sigui lingüísti­ca­ment en el seu con­junt, però això no ens hau­ria d'inqui­e­tar perquè sem­pre ha estat una terra de migració, de marca, com deia Vicens Vives, i els immi­grats, amb el pas del anys, aca­ben inte­grant-se. Fins al punt que una bona part dels més cons­pi­cus inde­pen­den­tis­tes pro­ve­nen de la immi­gració. Em pre­gunto si seria molt dema­nar que els immi­grats, que avui viuen a casa nos­tra, i molts se sen­ten cata­lans, fos­sin un fac­tor de suport d'una política d'entesa? Car ells són els prin­ci­pals bene­fi­ci­a­ris d'haver esde­vin­gut cata­lans, tal com els seus des­cen­dents ho pale­sen freqüent­ment. Es podrien esmen­tar molts fac­tors que expli­quen aquesta situ­ació, però l'acti­tud dels mit­jans de comu­ni­cació clara­ment anti­ca­ta­lans de Madrid, i també, en alguns casos, d'altres ter­res espa­nyo­les, nor­mal­ment com a expo­nent del pen­sar de les elits espa­nyo­les de dreta i d'extrema dreta, sovint ali­a­des amb el poder econòmic, amb l'admi­nis­tració cen­tral. Un con­sens en la for­mu­lació d'una política edu­ca­tiva que fes pos­si­ble pro­moure la bona relació entre espa­nyols i cata­lans, podria ser un bon camí. Crear, per exem­ple, un Eras­mus espa­nyol fona­men­tat en el diàleg entre les diver­ses cul­tu­res i llengües espa­nyo­les. A més del cas­tellà i del català podria ser un bon mitjà per pro­moure aquesta entesa.

Com esta­blir aquest pont? La pri­mera pre­gunta que hem de fer és què hi podem fer els cata­lans? Tinc la temença que els par­tits polítics cata­lans, i els espa­nyols esta­blerts aquí, per una raó o per una altra, no estan clara­ment cons­ci­en­ci­ats que aquesta és una exigència ine­lu­di­ble. Un pos­si­ble camí seria que les ins­ti­tu­ci­ons més repre­sen­ta­ti­ves de Cata­lu­nya, sense apri­o­ris­mes, s'inte­gres­sin en un movi­ment social d'ampli abast que ho tingués per objec­tiu. Crec que és una
fita asso­li­ble. Cata­lu­nya ha
pale­sat sem­pre la seva capa­ci­tat d'acció i d'inte­gració. Tant de bo fos una rea­li­tat. Estic, pot­ser, som­ni­ant.