Direcció

He d'aplau­dir la senyora Irene Rigau perquè és una de les poques polítiques de l'Estat espa­nyol que, en comp­tes de voler can­viar la llei d'edu­cació de cap a peus –suposo que amb el ball de la sisena hora ja n'hi va haver prou–, s'ha posat a adop­tar mesu­res pràcti­ques, com ara el procés per reforçar la direcció dels cen­tres públics.

No és que ara els cen­tres siguin un campi qui pugui, sinó que la direcció la porta una part del pro­fes­so­rat que ha vol­gut assu­mir aquesta funció i que sovint ha estat triat pels seus col·legues, un cop demos­trada la idoneïtat. En expi­rar el man­dat de qua­tre anys, alguns dema­nen una pròrroga. D'altres es rein­te­gren a les seves anti­gues fun­ci­ons. Així és molt difícil pren­dre segons qui­nes deci­si­ons.

Però totes les refor­mes, fins i tot les més ben inten­ci­o­na­des, aca­ben per esta­ve­llar-se si no es fan en con­tacte amb la gent que les ha d'apli­car. Aquesta és una de les expli­ca­ci­ons de per què la sisena hora no va aca­bar de fun­ci­o­nar.

La reforma de les direc­ci­ons s'engega ja perquè serà un procés llarg. I que ningú no s'esperi que el canvi esti­gui fet en un parell de cur­sos. Ja veuen que em resis­teixo a uti­lit­zar la paraula pro­fes­si­o­nal perquè les direc­ci­ons que fun­ci­o­nen ara ja ho són en una gran majo­ria. És clar que hi ha direc­tors que ple­guen a les cinc en punt; però d'altres encara te'ls tro­bes al cen­tre a les vuit del ves­pre i no els dol dedi­car hores a millo­rar el clima esco­lar, enco­rat­jar els mes­tres i esta­blir com­pli­ci­tats amb els pares. Crec que són aquests els que la senyora Rigau pren com a model per al seu pro­jecte de pro­fes­si­o­na­lit­zació.