Glamur

L'endemà de l'entrega dels pre­mis Gaudí, el con­se­ller de Cul­tura de la Gene­ra­li­tat, Fer­ran Mas­ca­rell, va mani­fes­tar que no li havia agra­dat gens la gala. Està molt bé que un con­se­ller mani­festi el seu dis­gust davant d'una gala que no va ser gens encer­tada, però la qüestió de fons no radica en l'interès de la festa o si es van cri­ti­car deter­mi­na­des polítiques cul­tu­rals, cosa que sem­pre és salu­da­ble. Allò clau és pre­gun­tar-se per què el cinema català neces­sita gla­mur. És lícit que el gremi del cinema, com qual­se­vol altre, tin­gui ganes d'orga­nit­zar la seva d'entrega de pre­mis gre­mi­als. El que no em sem­bla bé és que es vul­gui con­ver­tir la festa en una rèplica pro­vin­ci­ana dels Oscar de Hollywood. Quina neces­si­tat tenim de demos­trar que aquí també tenim estre­lles i cati­fes ver­me­lles? No hauríem de pre­o­cu­par-nos d'altres coses més essen­ci­als sobre les pers­pec­ti­ves del cinema català?

És inútil jugar, com nens petits, a fer veure que Bar­ce­lona és Hollywood men­tre la majo­ria de pel·lícules tenen difi­cul­tats per tro­bar un cir­cuit d'exhi­bició. Dei­xant de banda Mien­tras duer­mes, de Jaume Bala­gueró, la majo­ria de les pel·lícules pre­mi­a­des han tin­gut pro­ble­mes per poder-se veure a la majo­ria de ciu­tats mit­ja­nes del nos­tre país on els múlti­plexs només volen pro­duc­tes que ser­vei­xin per con­su­mir cris­pe­tes. Men­tre el cinema català és cri­dat i pre­miat als grans fes­ti­vals inter­na­ci­o­nals, hem sigut incapaços de resol­dre el tema de la seva cir­cu­lació a casa nos­tra. Sem­bla com si el bon ressò comer­cial de Pa negre tot ho jus­ti­fiqués. Quan­tes set­ma­nes van estar en car­tell Eva, Cata­lu­nya Ube­rA­lles, Bruc, Chico y Rita, Ope­ning 24 hores o Los pasos dobles? A qui­nes ciu­tats s'han pogut veure? Pere Por­ta­be­lla va fer l'únic dis­curs amb visió de futur de la vet­llada quan va recor­dar que les for­mes de dis­tri­buir i exhi­bir ja són unes altres. Quin sen­tit té con­ti­nuar pen­sant en el gla­mur i no pen­sar en el futur?

El pro­blema essen­cial dels pre­mis Gaudí, però, és que a hores d'ara no han defi­nit que és això del cinema català. Aquest any la gua­nya­dora del premi a la millor pel·lícula en llen­gua cata­lana havia estat rodada en cas­tellà de manera sem­blant a com la pre­mi­ada com a millor pel·lícula cas­te­llana. L'única diferència és que alguns frag­ments de la pri­mera havien estat doblats per a l'exhi­bició en sales. Els clips eme­sos a la gala de la pel·lícula cata­lana –Eva– eren en cas­tellà, men­tre que els que s'eme­tien de la pel·lícula cas­te­llana –Mien­tras duer­mes– esta­ven doblats al català. Luis Tosar, guar­do­nat com a millor actor, veia com la veu del frag­ment emès no era la seva veu.