Una altra sobre els Gaudí

Quan s'escriu una columna set­ma­nal, a vega­des passa que les notícies que t'han interes­sat o que en vols fer un arti­cle d'opinió han estat sobra­da­ment trac­ta­des i no vols repe­tir-te amb argu­ments o refle­xi­ons que han uti­lit­zat altres. També pot pas­sar, com és aquest cas, que, tot i que se n'ha par­lat sobra­da­ment, t'interessa dei­xar clara la teva postura davant l'esdeve-
niment comen­tat.

Bé, doncs no me'n puc estar. Tot i que ja fa una set­mana de la gala dels Gaudí no me'n puc estar d'evi­den­ciar l'asto­ra­ment i inco­mo­di­tat que em va supo­sar pre­sen­ciar la retrans­missió d'un esde­ve­ni­ment medi­o­cre, vul­gar i ple d'ele­ments bar­ro­ers i de mal gust. El que havia de ser un reco­nei­xe­ment a les millors pro­duc­ci­ons cine­ma­togràfiques cata­la­nes es va con­ver­tir en un des­propòsit on molts(i no parlo només de les ins­ti­tu­ci­ons) s'hi van sen­tir incòmodes. Aque­lla mise en scéne xaba­cana, ridícula i vul­gar et dis­tan­ci­ava tant del que s'hi deia que no trans­gre­dia amb res ni alliçonava de res.

La senyora Pilar Rahola la com­pa­rava, en la seva columna de La Van­guar­dia, amb una funció d'ado­les­cents d'ins­ti­tut. Jo faria un matís: en les fun­ci­ons dels ado­les­cents hi ha
un punt d'ingenuïtat i de manca de conei­xe­ment i experiència que dóna fres­cor i sim­pa­tia a les pos­si­bles deman­des que els alum­nes rei­vin­di­quen. Però l'espec­ta­cle bar­roer, medi­o­cre, trist i anacrònic del vode­vil pre­sen­tat per Xavi Mira dilluns pas­sat, a mi només en va pro­duir una ver­go­nya ali­ena que feia temps que no sen­tia.

El direc­tor de l'Acadèmia del Cinema en Català, Joel Joan, ha decla­rat que “l'objec­tiu dels Pre­mis és
el de donar esta­tus social i visi­bi­li­tat al cinema fet i produït a Cata­lu­nya”. Ell, que s'ha carac­te­rit­zat per ser un home com­ba­tiu i per­sis­tent en allò que creu
i vol defen­sar, hau­ria de plan­te­jar-se que, si un espec­ta­cle com aquell ens
va fer sen­tir incòmodes i poc repre­sen­tats a per­so­nes de diver­sos colors polítics, esta­tus econòmics, cul­tu­rals i soci­als que veiem cinema en català, és que alguna cosa, i alguna cosa impor­tant i trans­cen­dent, ha fet mala­ment.

I si ell, que també es carac­te­ritza per dema­nar res­pon­sa­bi­li­tats amb vehemència i posi­ci­o­nar-se com a emblema de coherència per­so­nal davant un munt de qüesti­ons d'interès ciu­tadà, assumís la carta que li toca, hau­ria d'actuar en con­seqüència per man­te­nir la cre­di­bi­li­tat necessària. Perquè si aque­lla ope­reta deca­dent i lamen­ta­ble ha de donar esta­tus social al cinema en català, anem lles­tos, senyor Joel Joan!