Lideratges i mediocritats

La deter­mi­nació i la fer­mesa amb les quals el pri­mer minis­tre escocès, Alex Sal­mond, i el seu govern del Par­tit Naci­o­nal estan con­duint el procés de sobi­ra­nia deixa encara més en evidència la deso­ri­en­tació i la ine­ficàcia de la classe política cata­lana i la seva manca de coratge a l'hora d'impul­sar un gest d'eman­ci­pació.

Si nor­mal­ment cal mal­fiar-se d'aquells que rebut­gen traçar paral·lelis­mes entre qual­se­vol comu­ni­tat naci­o­nal que acce­deix a la inde­pendència i Cata­lu­nya (i cal mal­fiar-se'n perquè nor­mal­ment els apo­lo­ge­tes de l'ordre sem­pre es dedi­quen a menys­te­nir la com­pa­ració per evi­tar que les matei­xes cons­tants es puguin apli­car al nos­tre país), amb més motiu cal estar alerta davant d'aquells que bus­quin mini­mit­zar l'impacte d'una pro­ba­ble inde­pendència d'Escòcia, trac­tant-se com es tracta d'un dels casos que pre­sen­ten més afi­ni­tats amb nosal­tres.

Estem par­lant d'una nació que plan­teja un procés de secessió en un con­text democràtic, pacífic i que per­tany a un ter­ri­tori inte­grat a la Unió Euro­pea de manera que la solució que final­ment s'adopti, que impli­carà necessària­ment les ins­ti­tu­ci­ons del con­ti­nent, serà per­fec­ta­ment pro­jec­ta­ble a d'altres naci­ons sense estat de l'Europa occi­den­tal. Val a dir que aquesta afir­mació no resta inva­li­dada pel fet que, des del mateix govern escocès, es pre­di­qui que la irrupció del nou estat i la seva relació amb la Unió Euro­pea no cons­ti­tuirà cap pre­ce­dent per a d'altres ter­ri­to­ris ja que aquesta posició, més que expres­sar un postu­lat jurídic, demos­tra l'habi­li­tat política d'un govern que ja aspira a crear com­pli­ci­tats inter­na­ci­o­nals per asse­gu­rar el ple reco­nei­xe­ment de les seves aspi­ra­ci­ons.

La com­pa­ració amb les vacil·laci­ons, les ambigüitats i la covar­dia que assetja el govern de la Gene­ra­li­tat encara esdevé més punyent si es remar­quen les diferències sociològiques i econòmiques entre Escòcia i Cata­lu­nya, i això per fer palès que a pri­ori el pano­rama hau­ria de ser més favo­ra­ble a Cata­lu­nya. Aquí ja hi ha un suport encara més majo­ri­tari a votar “sí” en un referèndum d'inde­pendència que el que les enques­tes detec­ten a Escòcia (mal­grat que és allà on ja hi ha un referèndum con­vo­cat) i la dis­cri­mi­nació econòmica que pateix Cata­lu­nya pel fet de pertànyer a Espa­nya i el dèficit fis­cal són molt més asfi­xi­ants que els que suporta Escòcia en la seva inte­gració en el Regne Unit. Amb mol­tes menys expec­ta­ti­ves d'èxit de les que hi hau­ria a Cata­lu­nya i en un con­text més equi­li­brat econòmica­ment el govern d'Alex Sal­mond pren la ini­ci­a­tiva i posa damunt de la taula un full de ruta clar de rup­tura amb Lon­dres, men­tre el govern d'Artur Mas dóna pro­ta­go­nisme als que volen des­truir la rea­li­tat naci­o­nal cata­lana. Si Alex Sal­mond des­a­fia el govern de Came­ron i pro­clama que serà Escòcia la que deci­dirà les con­di­ci­ons del referèndum i el moment de la seva cele­bració, Artur Mas es llança als braços del Par­tit Popu­lar per apro­var els pres­su­pos­tos que cer­ti­fi­quen l'espo­li­ació fis­cal i per adop­tar un reguit­zell de mesu­res (tan­ca­ment d'ambai­xa­des, des­man­te­lla­ment del sec­tor públic audi­o­vi­sual català) diri­gi­des a asse­gu­rar que el procés de sobi­ra­nia no s'obri mai. El govern de Con­vergència i Unió acota el cap en cada exer­cici en el qual el qua­ranta per cent dels impos­tos pagats pels cata­lans van a Madrid i no tor­nen, s'estima més tras­lla­dar a la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya el cost d'apri­mar l'estat del benes­tar i l'incre­ment de la pressió fis­cal abans de plan­tar cara a Espa­nya, col·labora amb el govern de Rajoy per apro­var una reforma labo­ral que pre­ca­ritza encara més els tre­ba­lla­dors cata­lans i emmu­deix davant de les deci­si­ons judi­ci­als des­ti­na­des a posar fi a la immersió lingüística a les esco­les. Això sí, cada vegada que es pro­du­eix una reunió a la Mon­cloa o que es passa per l'adreçador d'Alícia Sánchez-Camacho, fan sor­tir a la pales­tra un Jordi Pujol cre­pus­cu­lar que etziba que si no som inde­pen­dents anem cap a la resi­du­a­li­tat però, veri­ta­ble­ment, en aquests moments, ni Mas, ni Jordi Pujol, ni el govern de la Gene­ra­li­tat tenen cap pla ni fan cap passa clara a favor de la inde­pendència.

Repe­teixo la dada amb més pre­cisió: men­tre les dar­re­res enques­tes asse­nya­len que a Escòcia hi ha un 44% de ciu­ta­dans que vota­rien a favor de la inde­pendència con­tra un 45% que vota­rien “no”, amb un procés de secessió enge­gat i un referèndum con­vo­cat, a Cata­lu­nya els últims estu­dis ja asse­nya­len que un 53,6% vota­ria que “sí” en una con­sulta sobre l'Estat propi (con­tra només un 32% que vota­ria “no”). Però aquí el mis­satge del Pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i de la majo­ria que li dóna suport és sem­pre el de dis­su­a­dir la ciu­ta­da­nia d'obrir un con­flicte polític amb Espa­nya. El líders, com Alex Sal­mond, es reco­nei­xen perquè tenen la vocació de trans­for­mar la rea­li­tat d'acord amb els seus ide­als, perquè són capaços d'engres­car la majo­ria necessària per legi­ti­mar el seu anhel de justícia, però Artur Mas i la fede­ració que li dóna suport estan esde­ve­nint un gran agent inhi­bi­dor (ara mateix el prin­ci­pal, atès que gover­nen) de les ambi­ci­ons naci­o­nals que es reflec­tei­xen en la nos­tra soci­e­tat. Sem­pre es tracta de bus­car excu­ses, de noves gira­gon­ses, abans la reforma de l'Esta­tut, ara el pacte fis­cal, per no actuar amb valen­tia i decisió. I més val no al·legar que CiU no s'ha pre­sen­tat mai a unes elec­ci­ons amb un pro­jecte inde­pen­den­tista per exo­ne­rar-los de culpa perquè, dei­xant de banda que al 2010 sí que s'insi­nu­ava una aposta pel “dret de deci­dir” (cosa que sig­ni­fica exac­ta­ment el con­trari de pac­tar amb el PP), jus­ta­ment la capa­ci­tat de lide­ratge i el carisma es demos­tren assu­mint el pro­jecte polític que les cir­cumstàncies històriques recla­men. I ja queda clar que men­tre uns apos­ten per la lli­ber­tat els altres es resig­nen a fer la viu-viu.