Símbols

Us ho dic amb con­fiança: els homes amb bar­re­tina m'entu­si­as­men. Els nens petits estan bufons; els nois estan, com ho diria: trem­pats. Un jove gar­rit, alt, ample d'espat­lles (o bai­xet, cepat, esca­nyo­lit, tant se val), amb la testa coberta per una bar­re­tina té per a mi la mateixa càrrega eròtica que en Mel Gib­son amb fal­di­lla de qua­dres, brut de fang, llui­tant per la pàtria esco­cesa. Els cata­lans van dei­xar de por­tar bar­re­tina a prin­cipi del XX perquè es veia pas­sat de moda, i mossèn Cinto Ver­da­guer ja es pla­nyia d'aquest retrocés. Deia, en un poema deliciós: “los més vells la duien plana, / los més joves de garbí”. De garbí, o sigui: de cos­tat. I com que els joves i l'amor són la mateixa cosa, la dita deia: “Bar­re­tina de cos­tat, fa ena­mo­rat.” També va caure en desús perquè la bar­re­tina feia pagès i la page­sia anava de baixa; ara, en canvi, els page­sos són una espècie en vies d'extinció que tots volem pre­ser­var. Qui ens ha vist i qui ens veu! Un jove que avui porta bar­re­tina és algú que se sent català i en fa ban­dera; un jove amb bar­re­tina és algú que està segur d'ell mateix, des­a­com­ple­xat i amb aquell pun­tet d'exhi­bi­ci­o­nisme que és tan atrac­tiu: sap que amb bar­re­tina és el cen­tre de mol­tes mira­des i no li fa res, al con­trari! Els pocs homes que por­ten txa­pela al País Basc són grans i la por­ten amb un posat greu; a casa nos­tra, per con­tra, la bar­re­tina l'estan res­sus­ci­tant els joves, que la duen amb un espe­rit orgullós i ale­gre. Tot això són molt bones notícies. Només em queda un dubte: nenes, noies, dones, fèmines en gene­ral: què hem de fer? Sí, ja sé que tra­di­ci­o­nal­ment la bar­re­tina és una lli­ga­dura només per a homes però, encara que ens ho sem­bli, les dones no hem pas por­tat pan­ta­lons tota la vida! Adap­tar la dita és molt sen­zill: “Bar­re­tina tom­bada, fa ena­mo­rada.” I així, en plena igual­tat, moder­nit­zant la tra­dició, comen­cem tots a rei­vin­di­car dig­na­ment els nos­tres símbols.