Mon oncle

El meu oncle avi (97 anys) dorm amb una pla­ci­desa induïda pels sedants. Asse­gut a la butaca de l'habi­tació de l'hos­pi­tal on estem, cons­tato un cop més que els seus cons­tants ingres­sos hos­pi­ta­la­ris m'han con­ver­tit en un tra­duc­tor intèrpret, en una baula deso­lada que ane­lla, d'una banda, l'idi­oma i el món rural pràcti­ca­ment des­a­pa­re­guts del meu oncle avi i, de l'altra, aquest uni­vers social català carac­te­rit­zat per una cas­te­lla­nit­zació impla­ca­ble i per una ignorància quasi per­fecta de parau­les i expres­si­ons que si ja no fos­sin mor­tes hau­rien pogut vivi­fi­car l'idi­oma.

Aquest últim ingrés ha sig­ni­fi­cat un nou bany de rea­lisme soci­o­lingüístic i un afi­na­ment de les meves facul­tats com a pont entre mons. Hem tin­gut un rosari de con­ver­ses amb met­ges i infer­me­res. Siguin cata­la­no­par­lants o no, la majo­ria dels tre­ba­lla­dors sani­ta­ris em miren amb estra­nyesa cate­dralícia cada cop que el meu oncle avi diu que “se li seguen les cames”, que “té decan­di­ment tot lo dia”, que li aga­fen “tre­mo­lins”, que ell ja veu que “s'ama­greix”, que només cal veure que té “les mans ben aca­nya­des” i el “pen­sa­ment esgar­riat”, i que abans que res es morirà de “mar­ri­ment”. Jo, tal com raja, faig de tra­duc­tor a éssers de bates blan­ques i bla­ves i ver­des, que ens con­tem­plen com si esti­gues­sin veient sau­res a l'època del xip. Avor­rit de fer tra­duc­ci­ons traïdores a un català neu­tre i de grau zero, o a un cas­tellà a l'ús, de vega­des, si l'ocasió s'ho per­met, jugo una mica, perquè vegin que la tara pot ser genètica. I dic a aquests éssers de bates aco­lo­ri­des que el meu oncle avi diu que té els “ulls emmol­sats”, o “ente­ne­brats”, o que “els seus ulls ja no tenen lluc de nina”. Però avui m'he de decla­rar enfon­sat. Per dema­nar que li alces­sin el llit mecànic el meu oncle avi ha dit a l'auxi­liar d'habi­tació: “Pitja, ben maca!” I ella, mirant-me amb una com­pli­ci­tat fes­tiva, ha reac­ci­o­nat amb aque­lla can­ta­re­lla pater­nal tan carac­terística de les auxi­li­ars d'habi­tació: “¡Ramón, es usted un pícaro: namás me ve entrar por la puerta que ya me dice la pala­bra picha. ¡Ay, que muje­ri­ego debía ser en sus años mozos!” No he tro­bat ànims ni parau­les per des­fer la con­fusió.