Opinió

Entre la sobirania i la dignitat

Deixar anar Escòcia no porta a un empobriment del Regne Unit. En el cas de Catalunya i Espanya és al contrari: per a Espanya seria un mal negoci quedar-se sense Catalunya

Sem­bla que, final­ment, els esco­ce­sos tin­dran un referèndum per deci­dir si se sepa­ren o no del Regne Unit. La deriva del cas podria ser sor­pre­nent per als qui estan acos­tu­mats a sen­tir un cop i un altre cop –des de fa segles, si la memòria s'acu­mulés en els gens– que les aspi­ra­ci­ons sobi­ra­nis­tes dins d'un Estat cons­tituït són un cri­mi­nal, demoníac deliri: resulta que als cen­tra­lis­tes de Lon­dres no tan sols la qüestió no els acce­lera els pols ni els fa per­dre ni un minut de son, sinó que han dit als esco­ce­sos que res de plan­te­jar millo­res en l'auto­no­mia finan­cera més o menys tèbies o ago­sa­ra­des, que res de mit­ges tin­tes, que la pre­gunta ha de ser clara: voleu ser inde­pen­dents, sí o no? No hi ha constància que cap llamp diví hagi cai­gut del cel per ful­mi­nar Mr. Came­ron i els seus adlàters, mal que cada cop que s'han plan­te­jat de manera més o menys con­sis­tent i seri­osa a Espa­nya qüesti­ons seces­si­o­nis­tes l'espasmòdic atac d'urticària ha estat al nos­tre oest tan gene­ral i ter­ri­ble que, amb una certa esgar­ri­fança, un no ha pogut menys que ale­grar-se que les tor­tu­res i la foguera hagin estat abo­li­des de les pràcti­ques judi­ci­als d'aquest país.

Els angle­sos –dit el terme amb pro­pi­e­tat, o sigui els que gover­nen des de Dow­ning Street– no són ni deli­rants ni idi­o­tes; al con­trari, mos­tren una intel·ligència política i emo­ci­o­nal de la qual, no sé dir si per sort o per desgràcia, no sem­blen dis­po­sar els qui gover­nen des de Madrid. Si en l'afer escocès es pre­guntés a la ciu­ta­da­nia per una millora del finançament, o per una ampli­ació de com­petències autonòmiques, sem­bla que molt pos­si­ble­ment el resul­tat seria “sí”. Però, un cop ana­lit­za­des les balan­ces de poder econòmic, els angle­sos saben molt bé que davant de l'ofe­ri­ment de la lli­ber­tat total, i per tant de la total res­pon­sa­bi­li­tat, hi ha el cent per cent de pos­si­bi­li­tats que la res­posta dels esco­ce­sos serà “no”.

I des de Cata­lu­nya, un s'obliga a pre­gun­tar-se com és que als polítics de Madrid –tant soci­a­lis­tes com de dre­tes– se'ls apa­rei­xen tots els dimo­nis quan se'ls parla de sobi­ra­nia d'algun del seus ter­ri­to­ris, en espe­cial de Cata­lu­nya. És que la diferència rau en l'ata­visme caver­nari de la sagrada uni­dad de España? Sí, sens dubte, però hi ha un altre fac­tor deter­mi­nant, l'econòmic. El PIB del ter­ri­tori escocès està per sota del del con­junt de la Gran Bre­ta­nya i, per tant, dei­xar anar Escòcia no porta a un empo­bri­ment del Regne Unit. En el cas de Cata­lu­nya i Espa­nya és al con­trari: per a Espa­nya seria un mal negoci que­dar-se sense Cata­lu­nya, al marge dels pro­ble­mes d'iden­ti­tat. Queda el joc de les hipòtesis sobre el resul­tat d'un referèndum amb la pre­gunta que es farà als esco­ce­sos feta als cata­lans. Les enques­tes diuen que ara mateix també els cata­lans, tal com segu­ra­ment faran –o no?– els esco­ce­sos, dirien que no.

D'on ve, doncs, el pànic vis­ce­ral que les pul­si­ons inde­pen­den­tis­tes sus­ci­ten en els espa­nyols? No pas de l'expec­ta­tiva imme­di­ata. O sí, depèn com es miri: per­me­tre un referèndum sobre la qüestió com­por­ta­ria cedir en una qüestió de prin­ci­pis: que la secessió de qual­se­vol part de l'actual ter­ri­tori for­mal­ment espa­nyol és implan­te­ja­ble. Encara que el resul­tat fos con­trari ara, o d'aquí a cinc anys, el sol fet d'haver obert la porta seria dei­xar un ou de serp del qual pot sor­tir el mons­tre en un futur, tant hi fa com sigui de llunyà.

Els senyals que arri­ben d'Europa no aju­den a la como­di­tat política dels cen­tra­lis­tes espa­nyols. Als fets d'Escòcia s'hi afe­geix la notícia que els lands més rics d'Ale­ma­nya volen revi­sar la seva con­tri­bució fis­cal al con­junt del ter­ri­tori fede­ral. Vaja, que els rics estan can­sats i volen pagar menys. No m'atu­raré a ima­gi­nar les diferències de forma i de fons que deuen fer que el cas ale­many no sigui extra­po­la­ble a Espa­nya, o sigui els argu­ments que el Sr. Rajoy es traurà del bar­ret de copa quan el català de torn li pre­gunti al Congrés dels Dipu­tats com és que els bava­re­sos sí i nosal­tres no.

Entre­tant, des d'un enèsim exer­cici pro­gramàtic, el Sr. Mas ha fet ense­nya de la seva sin­gla­dura legis­la­tiva la millora del finançament, això que, de manera al meu parer incon­creta i etèria, o sigui amb no gaire sig­ni­fi­cat, en diu el pacte fis­cal. La res­posta del Sr. Rajoy ha estat anun­ciar una nova norma en vir­tut de la qual els pres­su­pos­tos autonòmics tin­dran un límit per llei, i a més podran ser fis­ca­lit­zats des del govern cen­tral de manera molt més directa i efi­ci­ent que fins ara. Renun­cio a tro­bar una expressió per qua­li­fi­car-ho, perquè les úniques jus­tes i apro­pi­a­des són obs­ce­ni­tats impròpies d'una plana d'opinió.

Davant de tal atemp­tat a la dig­ni­tat d'un col·lec­tiu de set mili­ons de ciu­ta­dans, en decla­ra­ci­ons a un mitjà de premsa estran­ger el Sr. Mas ha dit que, si el poder de Madrid no atén les deman­des dels cata­lans, els cata­lans hau­ran d'optar per empren­dre la pròpia via. Doncs bé, senyor pre­si­dent, no ens enfron­tem a una hipòtesi de futur, no som davant d'un con­di­ci­o­nal con­tin­gent, sinó d'una rea­li­tat en la ple­ni­tud del pre­sent que rei­tera fins a la putre­facció la rea­li­tat dels últims cent anys, o tres-cents, depèn com ens ho mirem. Per tant, no sé pas què més vol, després de la bufe­tada número qua­tre-cents –o és la cinc-cents?– no sé quina llum feri­dora espe­rem que des­cen­deixi de les altu­res. No podem con­ti­nuar adver­tint i amenaçant si després som incapaços de moure'ns, perquè per aquí només anem cap a la indig­ni­tat, que és on ja som ara mateix. És un altre, cal ima­gi­nar, el que vostè en diu el propi camí dels cata­lans. Doncs quan vul­gui, ja ens hi podem posar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.