Passa molt ràpidament

Quan el teu fill gran va néixer i pas­se­ja­ves com a mare nove­lla i orgu­llosa per boti­gues i comerços de la teva ciu­tat. els comer­ci­ants, ama­bles i ama­tents, et repe­tien: “Apro­fita-ho, que tot això passa molt ràpida­ment.” Quan sen­ties aquesta frase no eres del tot cons­ci­ent, encara que tin­gues­sis la sort de viure inten­sa­ment, que “tot això passa molt ràpida­ment” és una veri­tat ina­pel·lable.

No aca­bes d'enten­dre, fins més tard, tota la trans­cendència del mis­satge: que el procés de crei­xe­ment d'una cri­a­tura no es para i que els dolços moments de ten­dra feli­ci­tat i ingenuïtat infan­til no es repe­tei­xen. Es modi­fi­quen i es trans­for­men en com­pli­ci­tats adul­tes i gra­ti­fi­cants, però són una altra cosa. Ni millor ni pit­jor, però una altra cosa.

Tot i que, si bé és veri­tat que aquell pre­sent no torna, també és veri­tat que en aquest s.​XXI la tècnica et va a favor i fa que puguis reviure allò que forma part de la teva memòria més íntima.

Ara que ja tens pas­sa­des les cin­tes de VHS a DVD, quan el des­patx ha que­dat tran­quil i les ves­pra­des han estat teves, has revi­sat, endreçat i cata­lo­gat les fil­ma­ci­ons on els teus fills eren petits. Feia molt de temps que no les veies. Hi ha els Nadals, els ani­ver­sa­ris, els sants, les esce­nes fami­li­ars i quo­ti­di­a­nes que, tot i haver vis­cut amb ple­ni­tud, tenies ja en l'oblit.

Les tor­nes a veure i un sen­ti­ment de nostàlgia, de dolça nostàlgia, t'envolta. No només pels que no hi són (sem­pre hi ha algú que falta), sinó per la ten­dresa que et des­per­ten aque­lles veus i ria­lles infan­tils que recla­men la teva atenció i depe­nen, amb tant d'amor, de tu. És bonic però també fa mal. No perquè tu hagis dei­xat de ser jove. No t'enyo­res a tu mateixa. Fer anys t'ha fet bé. T'ha anat cons­truint en el que ets i et con­forma cada dia per con­ver­tir-te en la per­sona que vols ser. No. El que fa mal perquè t'agra­da­ria, per un ins­tant, reviure-ho (tens la sen­sació que ho apro­fi­ta­ries amb més inten­si­tat, sabent que no ho recu­pe­raràs) és haver dei­xat enrere aquells ulls i aque­lla mirada de sor­presa, plena de dolçor i gene­ro­si­tat, aque­lles ria­lles impul­si­ves, fres­ques i expres­si­ves, aquells jocs plens d'ingenuïtat i aque­lla olor. Aque­lla olor de cara­mel que fan els infants.

Si tens la sort d'arri­bar-hi t'hauràs de con­for­mar amb com­par­tir la que serà la infan­tesa dels fills dels teus fills. Estàs segura que tor­narà a ser un plaer gra­ti­fi­cant que tam­poc no dei­xaràs esca­par.