Cap on anem?

La meva ira augmenta dia a dia en veure les injustícies que s'estan donant en aquest país i dir “fem l'amor i no la guerra”quasi no té cabuda al meu pensament.

Cada vegada que veig com ens apugen el salari un miserable 0,50% i els impostos molt més, em pregunto: què hem de fer? Ja estic tipa que ens diguin que paciència, que hem de col·laborar, però tots ho fem realment en la mateixa mesura? Penso en el que cobra aquesta classe política –el Sr. Mas, 144 mil €; els consellers, més de 100 mil €, o Rajoy, 80 mil, i els ministres si fa o no fa, i despeses pagades– i després que nosaltres hem de viure amb 1.000 € (els que encara treballen) i hem de pagar un 60% només de lloguer; que els 400 € restants són per a coses bàsiques, i tenint en compte que d'aquí a uns mesos ja no tindrem ni atur; que el dret a l'habitatge, al menjar, a la sanitat (que ens l'estan desmantellant) cada dia es més car i no li posen sostre, i de nou més retallades a la vista. Només tinc ganes de dir als ciutadans que passeu necessitats, indignats, gent vinguda a menys, que ens han tret el nostre benestar i molts drets que hem trigat a aconseguir-los 100 anys i els hem perdut en un no res, no hauríem de fer alguna cosa més que protestar? Tot plegat en fa pensar que ens volen doblegar perquè no aixequem el cap i només hi hagi rics i pobres; que sobra massa gent en aquest món i sembla que la gran depressió ens està començant a fuetejar, i que quan ja no tinguem ni tan sols pa per menjar, que no ens diguin: “Si no tienen pan, que coman bizcocho”, com va dir Maria Antonieta en la revolució francesa, perquè potser hi haurà una altra memòria històrica.