Montses

Cada vegada estic més con­vençuda que si el món gira, si la terra encara és un lloc on es pot estar, és gràcies a les Mont­ses. Us ho explico: per a mi un, una, Montse és una per­sona que estima el que fa, que fa més del que se li demana i que té un gran sen­tit de comu­ni­tat. O sigui: una gran per­sona. El nom és una sinècdo­que, que vol dir aga­far la part pel tot: sem­pre que parlo d'aques­tes per­so­nes sense les quals el món seria més ingrat, penso en la Montse Serra, la pro­fes­sora de plàstica de l'escola Mig­dia de Girona, que per Car­nes­tol­tes fa –inventa, dis­se­nya, orga­nitza, reta­lla, retoca– les dis­fres­ses de tota la mai­nada –de P3 a sisè de primària!–, unes dis­fres­ses fetes amb els qua­tre pun­tals de l'escola pública: rigor, amor, ima­gi­nació i pocs recur­sos. Us asse­guro que les seves mans i la seva paciència fan el mira­cle de con­ver­tir plàstics i car­to­li­nes en artístics mars amb pei­xos, mars con­ta­mi­nats amb dei­xa­lles, aigua amb gas, neu, medu­ses... (El tema d'enguany, no cal dir-ho, era l'aigua!).

Totes les esco­les tenen Mont­ses, que es diuen Joan o Marta o senyo­reta Pous o senyor Puja­das, per­so­nes a qui els alum­nes esti­men i res­pec­ten moltíssim. Però fora de l'escola també n'hi ha, de Mont­ses. N'hi ha de joves que fan de volun­ta­ris als esplais, n'hi ha que fan cate­quesi a la parròquia, n'hi ha que lle­gei­xen lli­bres a per­so­nes que són a l'hos­pi­tal. N'hi ha que orga­nit­zen la coral del barri i d'altres fan sis coques o trenta qui­los de car­qui­nyo­lis per a una festa benèfica.

Sem­pre hi ha Mont­ses a les fes­tes dels bar­ris, a les bici­cle­ta­des, als aplecs, al banc dels ali­ments. L'altre dia, sense anar més lluny, vaig conèixer un Montse que pas­se­java el gos del seu veí, que s'havia tren­cat el peu i no podia cami­nar (el veí, vull dir!). En fi: quan veig Mont­ses sem­pre penso que ani­ran de pet al cel i que allà, par­lant de les seves pro­e­ses, dei­xa­ran pas­sar l'eter­ni­tat tan rica­ment.