Opinió

L'islam catòlic i el catolicisme islàmic

Els mals de l'Església provenen de l'Església i els ha de guarir la mateixa Església que, en definitiva, som tots. I el mateix dic dels mals de l'islam

Era de pre­veure que, tard o d'hora, el corb de la cen­sura arri­ba­ria a con­tro­lar l'espai cibernètic. Dies enrere, un jove peri­o­dista sau­dita va ser detin­gut a Kuala Lam­pur i depor­tat al seu país, acu­sat de blasfèmia. Havia pen­jat a Twit­ter la seva opinió sobre Mahoma, uti­lit­zant el recurs d'una ima­ginària con­versa amb el pro­feta. Al text, tal com ha trans­cen­dit a la premsa, no hi ha cap insult. Ni tam­poc cap paraula ofen­siva. Sim­ple­ment, l'autor es limita a dir què li agrada i què no li agrada del pro­feta. Li agrada la seva rebel·lia i li des­a­grada l'aura de divi­ni­tat que l'envolta. L'autor es diu Hamza Kash­gari i té 23 anys. Corre el perill de morir a la forca. La veri­tat, aquesta notícia m'ha estat tor­tu­rant tota la set­mana. D'aquí ve que en parli.

Tots sabem que a l'Aràbia Sau­dita no hi ha entrat la pri­ma­vera. És pos­si­ble que sigui l'únic país que es quedi sense revol­tes. Té prou diners per com­prar la lli­ber­tat dels súbdits. La lli­ber­tat d'acció, però no la lli­ber­tat de consciència. Ni tam­poc la d'expressió, sense la qual la lli­ber­tat de consciència no és res. Seria fàcil, en el meu cas, recórrer al tòpic sobre religió i barbàrie a l'islam. D'acord amb el tòpic, la barbàrie no es dóna mai en la pròpia religió. I això és fals. La religió cris­ti­ana, mal que ens pesi, va ser, durant segles, l'expo­nent de la màxima into­lerància. Els màxims, sor­to­sa­ment, són coses del pas­sat. Però no coses pas­sa­des, que és molt dife­rent. El pro­blema de la memòria històrica és apli­ca­ble a tot. Recor­dem només el que ens convé. I així s'entén que els errors es repe­tei­xin ad infi­ni­tum. Si ja és prou ver­gonyós que hi hagi pre­sos polítics, encara ho és més que n'hi hagi per qüesti­ons reli­gi­o­ses. Això vol dir que la religió no ens relliga a Déu sinó als sàtra­pes de torn. Déu no neces­sita que ningú el defensi. Aquesta pre­tensió sí que es blasfèmia: ofèn direc­ta­ment Déu. La llei mosaica cas­ti­gava la blasfèmia amb la pena de mort. Avui con­serva la seva vigència en la llei islàmica. A mi, però, això no em ser­veix d'excusa. Ni tam­poc em con­sola. Jesús va ser injus­ta­ment acu­sat de blasfèmia. I amb això en faig prou per con­dem­nar la blasfèmia com a tal, però mai el supo­sat blas­fem, ja que, en la majo­ria dels casos, sol ser inno­cent. N'hi ha prou de recor­dar el cas de Sal­man Rush­die. Ningú s'ha mort per lle­gir Els ver­sos satànics, però el gran Sal­man Rush­die es va veure obli­gat a des­a­parèixer del mapa fins que l'amenaça de mort es va apa­gar pel propi voler. Fins ales­ho­res, Rush­die va viure dia i nit al caire de la mort. Em pre­gunto quin futur li espera al jove peri­o­dista sau­dita, supo­sant que surti viu de la con­tesa.

Segons Ber­nard Shaw, “totes les grans veri­tats comen­cen com a blasfèmies”. Convé no per­dre-ho de vista. Aquesta màxima és apli­ca­ble igual­ment als heret­ges i les heret­gies. El destí de les noves veri­tats, escrigué T.H. Hux­ley, és començar com a heret­gies i aca­bar com a supers­ti­ci­ons. I qui esti­gui net, que tiri la pri­mera pedra. En totes les reli­gi­ons hi ha into­lerància, heret­ges, heret­gies i supers­ti­ci­ons. Per no par­lar del culte a la per­so­na­li­tat, com en el cas dels catòlics en relació al papa, que és una bar­reja de tot. Diria que els catòlics hem des­pu­llat Maria per ves­tir el dos últims papes; d'això no en par­lem mai. Tan­ma­teix, no hi ha perill que ens con­dem­nin a la forca. Posem-nos en el lloc del peri­o­dista sau­dita i ana­lit­zem què és el que no li agrada de Mahoma: l'aura de divi­ni­tat que l'envolta, l'aura que l'acom­pa­nya. No rebutja el pro­feta, sinó el fum d'encens que impe­deix veure l'home en el pro­feta. El mateix fum que ens ha impe­dit veure Karol Woj­tila en el papa Joan Pau II i Rat­zin­ger en Benet XVI: els dos papes que no es lliu­ra­ran del judici sever de la història en el dolorós tema dels abu­sos a menors. És inútil mirar cap a una altra banda. Els mals de l'Església pro­ve­nen de l'Església i els ha de gua­rir la mateixa Església que, en defi­ni­tiva, som tots. I el mateix dic dels mals de l'islam. Però, compte! Hi ha mals que són comuns a les grans reli­gi­ons. Els abu­sos d'auto­ri­tat, per exem­ple, la mena d'abu­sos que man­te­nen els fidels en la mino­ria d'edat per­ma­nent. No és cap secret que estem pas­sant una crisi de cre­di­bi­li­tat de les més greus. Benet XVI va dir que “havia tro­bat la vinya del Senyor devas­tada pels sen­glars”. El que no va dir és com ha pogut pas­sar una cosa sem­blant havent-hi un papa com Joan Pau II, pro­cla­mat “el gran” pel mateix Rat­zin­ger, l'home que, l'endemà de ves­tir la sotana blanca, havia dei­xat de ser el rigorós cen­sor de teòlegs que va ser durant més de vint anys, per con­ver­tir-se en el papa teòleg, per obra i gràcia de l'ape­ga­losa devoció al papa. L'aura de divi­ni­tat que envolta el pro­feta Mahoma i que Hamza Kash­gari troba detes­ta­ble, apli­cada al papa resulta ser vir­tut. L'islam catòlic i el cato­li­cisme islàmic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.