Opinió

Por de la por

La por és el principal ingredient del populisme, una estratègia política que ha guanyat adeptes

La situ­ació econòmica, social i política és com­pli­cada i, per tant, tenim por. És com­pren­si­ble. La por, però, espe­ci­al­ment en temps difícils, acos­tuma a ser una mala com­pa­nyia. D'aquí el títol de l'arti­cle: em fa por la por, em fa por pen­sar que la por ens para­litzi i em fa por que la por sigui ins­tru­men­ta­lit­zada. De fet, la por és el prin­ci­pal ingre­di­ent del popu­lisme, una estratègia política que ha gua­nyat adep­tes els dar­rers anys. El popu­lisme d'esquer­res sent pànic davant la glo­ba­lit­zació econòmica, el popu­lisme de dre­tes s'obses­si­ona amb l'amenaça dels estran­gers i el popu­lisme naci­o­na­lista agita el perill d'un poble agre­dit i en extinció immi­nent. Tan­ma­teix, davant les difi­cul­tats, el popu­lisme no res­pon amb sere­ni­tat sinó que agita les bai­xes pas­si­ons i res­pon amb impul­sos des­con­tro­lats. Ens ate­mo­reix i ens deixa, com aquells gos­sets que bor­den espan­tats, amb la cua entre cames.

I un cop estem amb la cua entre cames, apa­rei­xen els líders messiànics. Uns líders que pro­me­ten sal­var-nos amb deci­si­ons i fer­mesa; però que, en tot cas, jus­ti­fi­quen la seva auto­ri­tat ina­pel·lable amb rei­te­ra­des invo­ca­ci­ons als perills que ens ame­na­cen si no els seguim. Ho havia anti­ci­pat Han­nah Arendt en els seus estu­dis sobre els tota­li­ta­ris­mes de la pri­mera mei­tat del segle XX. El gran pro­blema, afir­mava, és que quan la por ho domina tot estem ado­bant el ter­reny per, en pri­mer lloc, pro­pi­ciar l'apa­rició de lide­rat­ges popu­lis­tes i, més tard, obrir la porta a la into­lerància i al tota­li­ta­risme. La por ho impregna tot, per­me­tent allò que en d'altres cir­cumstàncies seria inad­mis­si­ble i jus­ti­fi­cant allò que és injus­ti­fi­ca­ble. En parau­les de Tzve­tan Todo­rov, la por genera un perillós buit moral on els valors col·lec­tius decli­nen davant les misèries indi­vi­du­als.

Aquest dies, escol­tant els debats sobre el pro­jecte Euro­ve­gas, hem pogut com­pro­var que els líders polítics i mediàtics del país ens pro­me­ten la sal­vació a través d'aquesta inversió milionària. I quan alguna veu crítica qüesti­ona els impac­tes urbanístic, social, ambi­en­tal o ètic, s'invoca la por i res­sona l'amenaça de l'atur i l'estan­ca­ment econòmic. Esteu amb la cua entre cames i heu d'accep­tar-ho, vénen a dir-nos. Ja sabem que hi ha incon­ve­ni­ents, però no us fa por l'alter­na­tiva de no tro­bar una altra feina? Els dis­cur­sos entorn la reforma labo­ral o els ajus­tos en el sec­tor públic van en la mateixa direcció. La por, en defi­ni­tiva, fa admis­si­ble allò que seria inad­mis­si­ble, ens debi­lita moral­ment i ens sot­met a lide­rat­ges sal­va­dors que vore­gen el popu­lisme. Hit­ler ho sabia molt bé i, mal­grat les òbvies distàncies, hauríem de recor­dar-ho més sovint.

La por, per tant, és alhora com­pren­si­ble en el ter­reny indi­vi­dual i inad­mis­si­ble en el col·lec­tiu. No podem dei­xar-nos arros­se­gar per la por ni per­me­tre lide­rat­ges que s'apro­fi­tin dels nos­tres temors. Senyor Rajoy, no neces­si­tem sal­va­dors que ens ame­na­cin amb inten­ses reces­si­ons i que, després, afir­min tenir solu­ci­ons sem­pre que els dei­xem fer, sense ron­di­nar ni mani­fes­tar-nos. Senyor Mas, no neces­si­tem sal­va­dors de la pàtria que agi­tin els perills d'Espa­nya per després dema­nar que els dei­xem tre­ba­llar en un eteri pacte fis­cal. Això sí, a la seva manera i al seu ritme, sense pres­si­ons.

Senyor Rajoy i senyor Mas, els ciu­ta­dans tenim por, però sabrem con­tro­lar-la. Ens des­fa­rem de la por, cons­trui­rem pro­jec­tes, recu­pe­ra­rem la força moral i ens alli­be­ra­rem de sub­mis­si­ons. I per acon­se­guir-ho només hi ha una fórmula: ajun­tar-nos, tro­bar-nos en l'espai públic, pren­dre el car­rer i evi­tar que ens debi­li­tin reclo­ent-nos en la pri­va­ci­tat. La sole­dat i l'aïlla­ment –com afir­mava Tho­mas Hob­bes– ali­men­ten les pors que jus­ti­fi­quen el Levi­a­tan, aquell mons­tre tota­li­tari que ens salva dels perills d'una mort immi­nent. Quan tren­quem amb la sole­dat de l'indi­vi­du­a­lisme i ens sen­tim amb l'escalf de la comu­ni­tat ja no tin­drem por; i, en aquest moment, gua­nya­rem el futur.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.