Afalacs

L'afa­lac, si no és l'ensa­bo­nada lle­fis­cosa d'un llepa, sem­pre s'agra­eix. No sen­tir-se prou esti­mat negui­teja la majo­ria dels mor­tals i pot­ser per això hi ha una mena d'indústria de l'adu­lació. Els pro­fes­si­o­nals de l'afa­lac solen pul·lular al vol­tant del pre­si­dent d'això o de l'amo d'allò. Es veu que la cosa que real­ment afa­laga és notar que algú pensa que val la pena afa­la­gar-te. Els lil·lipu­tencs som de con­dició minúscula en tos els sen­tits i se'ns nota fàcil­ment. Per dis­si­mu­lar-ho un pèl cal posar-hi, com sem­pre, una mica d'humor. Penso en aquell noi que volia entrar a una escola naval anglesa i que quan l'almi­rall que l'exa­mi­nava va dir-li: “I ara, jove, digui el nom de tres grans almi­ralls”, el noi va res­pon­dre: “Drake, Nel­son i, dis­culpi senyor, però ara mateix no m'acabo de recor­dar del nom de vostè.” Em diuen que el noi va fer una gran car­rera a la Royal Navy. En aquesta línia és cone­guda la manera com el pri­mer minis­tre Ben­ja­min Dis­ra­eli sabia trac­tar la reina Victòria. Quan es va publi­car un petit die­tari de les visi­tes de la reina a les ter­res altes d'Escòcia, Dis­ra­eli, que a més de polític era un reco­ne­gut novel·lista, se li adreçava així: “Nosal­tres els autors, Senyora, sabem que tal i qual...”. Un expert en pro­to­col m'explica que si es tracta d'afa­la­gar una senyora de bon veure n'hi ha un que no falla mai: “Què li sem­bla si sor­tim a pas­se­jar al jardí? M'agra­da­ria que les roses la veies­sin.” Tot això em fa pen­sar en la història trista d'un cui­ner que havia tin­gut gran ano­me­nada. L'home, satu­rat de tants afa­lacs dels comen­sals, es va voler allu­nyar dels frívols sorolls del món. En lloc de cui­nar es va reti­rar a cul­ti­var els pro­duc­tes: faves, pèsols, mon­ge­tes, car­xo­fes... Ara, al seu vol­tant, el silenci era abso­lut però, amb el temps, es va ado­nar que havia fet un error de càlcul: no es podia pas­sar tan dràsti­ca­ment de rebre adu­lació tot el dia a la indi­ferència del món vege­tal. El cui­ner va entrar en una depressió pro­funda i es va treure la vida. No havia pre­vist que, per més que les cui­dis, les car­xo­fes mai no t'aplau­dei­xen.