Correcció

Hi ha una certa polèmica a Espa­nya arran d'un docu­ment de la Real Aca­de­mia de la Len­gua en el qual es cri­tica aquesta moda d'uti­lit­zar perífra­sis per expres­sar el gènere del sub­jecte. És a dir, aquesta tendència a escriure “per­sona en atur” i no “atu­rat”, perquè se suposa que, si no, s'amaga l'existència de l'atu­rada; és a dir, de la dona. El que s'acon­se­gueix amb aquesta mani­o­bra és neu­tra­lit­zar i, per tant, que el llen­guatge i la comu­ni­cació perdi força. Tot adqui­reix aquest to propi de les comu­ni­ca­ci­ons burocràtiques. Això per no par­lar de solu­ci­ons més gro­tes­ques encara, com subs­ti­tuir la vocal del gènere per l'arrova (@) del llen­guatge informàtic, o per començar a sepa­rar els arti­cles mas­cu­lins i feme­nins amb una barra, a l'estil d'“els/les”.

Com que el peri­o­disme es fona­menta en l'eco­no­mia de les parau­les i de les expres­si­ons, jo sem­pre m'he opo­sat al llen­guatge política­ment cor­recte, que no se cir­cums­criu al gènere, sinó a mol­tes altres rea­li­tats. Repre­senta que hi ha expres­si­ons que no es poden uti­lit­zar perquè resul­ten ofen­si­ves per a alguns grups de per­so­nes.

El llen­guatge és el que és. No per obli­dar algu­nes parau­les i expres­si­ons les dones seran més visi­bles o els grups de per­so­nes dis­cri­mi­na­des dei­xa­ran de ser-ho. Això neces­sita polítiques soci­als deci­di­des i car­re­gar els neu­lers sobre el llen­guatge és una cor­tina de fum. És millor dedi­car aques­tes ener­gies a com­ba­tre la dis­cri­mi­nació i l'exclusió allà on és útil.

El llen­guatge ja evo­lu­ci­ona ell solet. No cal que ens el pla­ni­fi­quin dels del nego­ciat de les bones inten­ci­ons.