El cant del cigne

Aquest cap de set­mana s'ha ini­ciat ofi­ci­al­ment la cam­pa­nya elec­to­ral de les elec­ci­ons anda­lu­ses i astu­ri­a­nes, sud i nord penin­su­lar i dar­re­res fron­te­res d'algu­nes resistències. Amb tot, cal dir que la mateixa cam­pa­nya no es pot reduir als movi­ments que es regis­trin durant quinze dies, ja que des d'abans de les últi­mes gene­rals les claus de mol­tes actu­a­ci­ons, en una auto­no­mia i l'altra, ja eren mar­ca­des per la con­sulta del pre­sent març. Ara, no s'ha entrat en cam­pa­nya; s'ha inten­si­fi­cat la cam­pa­nya.

Les enques­tes són clares i en un ter­ri­tori i l'altre es debat una única qüestió: quina serà la capa­ci­tat d'aguant dels soci­a­lis­tes. A Anda­lu­sia l'atenció és veure si els popu­lars acon­se­guei­xen la majo­ria abso­luta, quan la for­qui­lla de les pre­vi­si­ons els situa al cen­tre d'aquest punt màgic, un fet que pri­va­ria de qual­se­vol espe­cu­lació d'acord entre PSOE i IU, cosa que evi­ta­ria que els comu­nis­tes, sobre­tot cor­do­ve­sos i mala­guenys, s'hagues­sin d'empas­sar més d'un gri­pau. Per demés, la cam­pa­nya soci­a­lista donarà la pos­si­bi­li­tat de veure i viure el retorn de la Chacón en la versió més espa­nyo­lista, ja que la Carme, o Car­men, segons con­vin­gui, ha asse­gu­rat que es mul­ti­pli­carà en la seva presència per ter­res anda­lu­ses.

El cant del cigne és intri­gant. Diu la mito­lo­gia popu­lar que el cigne mai no canta, ja que només emet un ronc sord, però que abans de morir emet un cant magnífic i ini­mi­ta­ble. Vir­gili ho escrigué i ningú ho ha des­men­tit. I els soci­a­lis­tes astu­ri­ans fa dies que pen­sen en l'adagi. Les enques­tes els donen un més que pos­si­ble tri­omf elec­to­ral, que obre un mode­rat opti­misme a les files dels dei­xe­bles de Rubal­caba –a aquesta comu­ni­tat, no és pre­vi­si­ble que la Chacón assis­teixi a gai­res actes de cam­pa­nya–, que fan ope­ra­ci­ons de tota mena i riuen les gràcies a una Izqui­erda Unida a la qual les enques­tes donen un potent ascens. Amb tot, els per­cen­tat­ges són jus­tos i el bloc con­ser­va­dor pot arri­bar més fàcil­ment a sumar la xifra màgica (23).

En nits d'insomni, els soci­a­lis­tes astu­ri­ans sen­ten el cant del cigne, l'admi­ra­ble sono­ri­tat de la melo­dia del tri­omf momen­tani, gra­ti­fi­cant però insu­fi­ci­ent, que queda al no-res quan les matemàtiques impo­sen la raó. I els soci­a­lis­tes astu­ri­ans saben que dar­rere el poder, o no, ve la crisi i el galo­pant ascens dels exco­mu­nis­tes. A Astúries, a les mati­na­des de març, el cant del cigne se sent amb per­sistència.