Vaga de fam per la llengua

Sí, és per la llen­gua cata­lana. No, no és al Prin­ci­pat, sinó a Mallorca. Aquí aca­bem de viure, un cop més, mobi­lit­za­ci­ons a causa de les ame­na­ces a l'esta­tut ofi­cial de la llen­gua pròpia –ara en un domini tan pri­mor­dial per al futur de la llen­gua com és l'ense­nya­ment–, esta­tut que s'aguanta per un fil sotmès a les estre­ba­des de tri­bu­nals, governs ali­ens i fili­bus­ters de tota mena. I res­pi­rem, tem­po­ral­ment alleu­jats, perquè se'ns con­ce­deix una inter­pre­tació jurídica (for­mu­lada en cas­tellà) que, segons el pre­si­dent Artur Mas, ens per­met ésser on érem i “d'aquí no ens mou­rem”.

Però, no moure'ns, perquè no som moguts, equi­val a no avançar, i en les con­di­ci­ons d'un bilingüisme acla­pa­ra­do­ra­ment des­fa­vo­ra­ble al català, no avançar és retro­ce­dir. Ho saben prou bé els qui estan cons­tant­ment a l'aguait d'una opor­tu­ni­tat per tal d'acce­le­rar-ne el retrocés.

Vegeu el cas del català a les Illes Bale­ars. Allà es veuen ja obli­gats a llui­tar perquè no els moguin. I el seu és un com­bat acu­lats con­tra les cor­des d'un poder gover­na­men­tal abso­lut. El PP balear, que va acce­dir al govern en gua­nyar les elec­ci­ons autonòmiques el maig pas­sat a cavall de la crisi econòmica, ha enge­gat una cam­pa­nya con­tra l'ús ins­ti­tu­ci­o­nal i social del català a les Illes en dos fronts, a més de posar-hi tants entre­bancs com li pla­uen. El pri­mer front, com escriu Sebastià Frau i Gaià al Diari de Mallorca del 7 de març en una carta oberta al pre­si­dent balear, José Ramón Bauzá, és la pos­si­ble supressió de “l'exigència d'uns conei­xe­ments adi­ents de català per acce­dir a la funció pública”; el segon, la pèrdua de “l'obli­gada presència del català com a llen­gua vehi­cu­lar de l'ense­nya­ment”.

Con­tra aquesta agressió als drets lingüístics dels cata­la­no­par­lants bale­ars –mallor­quins, menor­quins, eivis­sencs i for­men­te­rers– s'estan pro­duint nom­bro­ses reac­ci­ons polítiques i ciu­ta­da­nes. N'hi ha una de valenta, radi­cal, molt arris­cada per als qui l'han emprès, una veri­ta­ble lliçó de com­promís vital amb la llen­gua: la vaga de fam de Jaume Bonet, un mes­tre jubi­lat de 64 anys, mem­bre de l'asso­ci­ació Jubi­lats per Mallorca. La va començar, sense límits, el pri­mer de març i s'hi afe­gi­ran dos volun­ta­ris més, Bar­to­meu Amen­gual i Josep Com­pany. (Se li poden fer arri­bar mis­sat­ges de reflexió o enco­rat­ja­ment a l'adreça jubi­latsxmca@​gmail.​com).

Recu­larà el PP o recu­larà la llen­gua? La volun­tat del PP de dei­xar el català en la mar­gi­na­li­tat està pro­vada a bas­ta­ment; la volun­tat de resistència dels defen­sors de la llen­gua, també. El desen­llaç de l'enfron­ta­ment afec­tarà no sols els bale­ars i els corat­jo­sos volun­ta­ris que arris­quen la vida, afec­tarà tots els cata­la­no­par­lants de qual­se­vol ter­ri­tori i tots els ciu­ta­dans gent de bé, com diuen a Mallorca.

A Cata­lu­nya obli­dem sovint que la llen­gua cata­lana té un destí uni­tari: el retrocés en un ter­ri­tori sig­ni­fica un retrocés per a tota la comu­ni­tat lingüística cata­lana. La soli­da­ri­tat amb el català de les Illes –aquesta bella moda­li­tat de la llen­gua comuna que con­serva una gran riquesa lèxica i expres­siva popu­lar– és més que una qüestió d'interès perquè no minvi el nom­bre total de cata­la­no­par­lants, és un deure fra­ter­nal.

Però, com podem soli­da­rit­zar-nos-hi? En el ter­reny polític i ins­ti­tu­ci­o­nal el govern de CiU de la Gene­ra­li­tat, que tan bones rela­ci­ons manté amb el PP, ho deu saber. En el ter­reny ciu­tadà, els cata­la­no­par­lants sabem que només amb l'exem­ple d'un com­promís lingüístic inde­fa­llent i un estat d'alerta social per­ma­nent per sobre de con­jun­tu­res polítiques i econòmiques farem que el català es mogui enda­vant arreu.